Monday, April 24, 2006
El puto bilingüisme
Salvador Sostres
El bilingüisme és trampa, mentida. El bilingüisme és sempre que jo parli castellà però no és mai que tu parlis en català. És com les diferents sensibilitats: qui en reclama el reconeixement només demana que es respecti (i s'imposi) la seva pròpia sensibilitat. El bilingüisme a Catalunya és la gran mentida de l'esquerra: és la jacobina manera de disfressar la LOAPA, que amb més o menys variacions és el que en el fons tots els sociates pensen de nosaltres. Bilingüisme a Catalunya vol dir que parlis castellà, que és més fàcil d'entendre. Bilingüisme a Catalunya vol dir renunciar a la teva llengua i, com diu la cançó, "al nom dels carrers del teu país".
Bilingüisme vol dir que et suïcidis, català de merda, i que entenguis que ja no vivim en un món de fronteres, i això t'ho diu Espanya, que alhora que t'envaeix vol mantenir ben clars els seus dominis. Els anomenats cosmopolites haurien de propugnar el bilingüsime regalant genolleres, perquè així quan ens agenolléssim per mamar-los la polla -que és llur únic propòsit- estaríem més tovets: ja que xuclem, que sigui amb comoditats, no? Catalunya ha d'engegar a prendre pel cul el llenguatge políticament correcte perquè la correcció política és sempre un invent dels amos, dels guillotina. Una cosa és que ens guanyin per les armes, per dret de conquesta, i l'altra que acabem morint per imbècils.
Segurament el nostre destí és desaparèixer i és més que probable que no tinguem futur. Però i què? Una llengua que ha donat Ausiàs March, Roís de Corella, Josep Pla, Baltasar Porcel, Valentí Puig o Enric Sòria no es mereix morir d'estupidesa. Si hem de deixar d'existir, que sigui per culpa de qualsevol altra cosa. Però pel puto bilingüisme, no, per favor. Que als nostres néts, encara que sigui en anglès, puguem explicar-los un final més honrós.
El bilingüisme és trampa, mentida. El bilingüisme és sempre que jo parli castellà però no és mai que tu parlis en català. És com les diferents sensibilitats: qui en reclama el reconeixement només demana que es respecti (i s'imposi) la seva pròpia sensibilitat. El bilingüisme a Catalunya és la gran mentida de l'esquerra: és la jacobina manera de disfressar la LOAPA, que amb més o menys variacions és el que en el fons tots els sociates pensen de nosaltres. Bilingüisme a Catalunya vol dir que parlis castellà, que és més fàcil d'entendre. Bilingüisme a Catalunya vol dir renunciar a la teva llengua i, com diu la cançó, "al nom dels carrers del teu país".
Bilingüisme vol dir que et suïcidis, català de merda, i que entenguis que ja no vivim en un món de fronteres, i això t'ho diu Espanya, que alhora que t'envaeix vol mantenir ben clars els seus dominis. Els anomenats cosmopolites haurien de propugnar el bilingüsime regalant genolleres, perquè així quan ens agenolléssim per mamar-los la polla -que és llur únic propòsit- estaríem més tovets: ja que xuclem, que sigui amb comoditats, no? Catalunya ha d'engegar a prendre pel cul el llenguatge políticament correcte perquè la correcció política és sempre un invent dels amos, dels guillotina. Una cosa és que ens guanyin per les armes, per dret de conquesta, i l'altra que acabem morint per imbècils.
Segurament el nostre destí és desaparèixer i és més que probable que no tinguem futur. Però i què? Una llengua que ha donat Ausiàs March, Roís de Corella, Josep Pla, Baltasar Porcel, Valentí Puig o Enric Sòria no es mereix morir d'estupidesa. Si hem de deixar d'existir, que sigui per culpa de qualsevol altra cosa. Però pel puto bilingüisme, no, per favor. Que als nostres néts, encara que sigui en anglès, puguem explicar-los un final més honrós.
Friday, April 21, 2006
Detenció de quatre independentistes: tractament de la premsa
Contrastant, amb el suport del Grup de Periodistes Ramon Barnils
El text del qual us poso a continuació, és un exemple de com els mitjans de comunicació intenten embrutar el nom de tot allò que tingui una mínima relació amb independentisme i la llibertat del nostre País.
AQUÍ, ÉS BASTANT LLARG PERÒ MOLT RECOMANABLE LLEGIR-HO SENCER
El text del qual us poso a continuació, és un exemple de com els mitjans de comunicació intenten embrutar el nom de tot allò que tingui una mínima relació amb independentisme i la llibertat del nostre País.
AQUÍ, ÉS BASTANT LLARG PERÒ MOLT RECOMANABLE LLEGIR-HO SENCER
Thursday, April 20, 2006
Hibridació, mestissatge i puresa nacional
JOAN ROY..
La interdependència econòmica d’Espanya és la raó essencial de la subordinació política catalana, més enllà de la voluntat nacional que encara es pot constatar, tot i que cada dia menys, en els àmbits lingüístics i culturals del país
Espanya és la realitat més determinant a la Catalunya dels darrers 300 anys i ho és perquè cap país ni persona pot gaudir d’una veritable independència si no és econòmica. Per això, la interdependència econòmica d’Espanya és la raó essencial de la subordinació política catalana, més enllà de la voluntat nacional que encara es pot constatar, tot i que cada dia menys, en els àmbits lingüístics i culturals del país. Aquesta determinació, palesa en la teoria i la pràctica del mercat captiu, del mercat únic estatal o l’europeu amb tutela d’estat, és la causa última de la permanència de Catalunya a Espanya, que afecta, fins i tot, els esforços per trencar-la nominalment. Val a dir també, que durant molts anys —bàsicament des que els catalans foren autoritzats a comerciar amb Amèrica— l’associació amb Espanya ha donat bons fruits, fins al punt d’estar en la base del rebrot nacional, econòmic (Bases de Manresa), lingüisticocultural (Renaixença) i polític (catalanisme). Per això, l’èxit de l’associació derivà en simbiosi, i el moviment nacional català evità de plantejar el trencament integral amb Espanya, i millorar el bescanvi de dependència economicoadministrativa (tributs i aparells d’Estat) per independència sentimental (llengua, dret civil i tradicions). Aquest model aplegà èpoques i situacions diverses: rendició carlina amb contrapartides, I República, Restauració, Mancomunitat, II República, guerra, franquisme, transició i democràcia recuperada.
A la fi, el catalanisme menà per una mena d’hibridació amb Espanya: de la Unió Socialista Catalana, escindida del PSOE i fundada el 1923 per Rafael de Campalans, a la CiU que governà Catalunya des del 1980. 75 anys enrere, ERC o UDC predicaren el contrari, però exerciren el mateix, UDC per socialcristiana, i ERC per republicana i d’esquerres. Només cal pensar en la república catalana proclamada i revocada pel mateix Macià o en la Generalitat de Companys que acollí i encobrí la governació comunista d’en Negrín durant la guerra. Particularment, els comunistes mai no posaren en qüestió la seva condició espanyola, mentre que els socialistes s’hi adscrigueren en ferm, a la transició, substituint el tradicional catalanisme d’hibridació pel mestissatge —renunciar a la independència sentimental catalana—, procés en què encara hi són ficats, i amb el qual han aconseguit bons resultats electorals, en donar arguments a l’emigració per no fer el necessari esforç integrador que requereix l’hibridació, normal a qualsevol país del món. Als darrers 15 anys, la novetat ha estat la puresa politiconacional reivindicada per ERC, a la manera dels seus antecessors dels anys trenta, i que, com ells, esdevingué absoluta supeditació espanyola en arribar al poder.
D’una o altra manera, doncs, ningú no s’escapa de la força centrípeta d’Espanya, per més que renegui o remugui, senzillament, perquè no té a veure amb la voluntat unipersonal, sinó que amb la necessitat col·lectiva, la que pertoca interessos econòmics, sòlids i profunds, per part d’Espanya i també de Catalunya. Aquests i no altres són els fonaments d’un avenir d’independència, ara facilitats per l’obertura dels mercats mundials, però que requereixen molta insistència i esforç; també valors, idees i actituds, en bona part oblidats avui, i, sobretot, una comunió sentimental profunda entre present i passat, i una bona projecció de futur. En síntesi, treballar, pensar i estimar alhora, i sense no parar mai, en clau productiva, comercial, intel·lectual, i nacional. Gairebé un programa.
La interdependència econòmica d’Espanya és la raó essencial de la subordinació política catalana, més enllà de la voluntat nacional que encara es pot constatar, tot i que cada dia menys, en els àmbits lingüístics i culturals del país
Espanya és la realitat més determinant a la Catalunya dels darrers 300 anys i ho és perquè cap país ni persona pot gaudir d’una veritable independència si no és econòmica. Per això, la interdependència econòmica d’Espanya és la raó essencial de la subordinació política catalana, més enllà de la voluntat nacional que encara es pot constatar, tot i que cada dia menys, en els àmbits lingüístics i culturals del país. Aquesta determinació, palesa en la teoria i la pràctica del mercat captiu, del mercat únic estatal o l’europeu amb tutela d’estat, és la causa última de la permanència de Catalunya a Espanya, que afecta, fins i tot, els esforços per trencar-la nominalment. Val a dir també, que durant molts anys —bàsicament des que els catalans foren autoritzats a comerciar amb Amèrica— l’associació amb Espanya ha donat bons fruits, fins al punt d’estar en la base del rebrot nacional, econòmic (Bases de Manresa), lingüisticocultural (Renaixença) i polític (catalanisme). Per això, l’èxit de l’associació derivà en simbiosi, i el moviment nacional català evità de plantejar el trencament integral amb Espanya, i millorar el bescanvi de dependència economicoadministrativa (tributs i aparells d’Estat) per independència sentimental (llengua, dret civil i tradicions). Aquest model aplegà èpoques i situacions diverses: rendició carlina amb contrapartides, I República, Restauració, Mancomunitat, II República, guerra, franquisme, transició i democràcia recuperada.
A la fi, el catalanisme menà per una mena d’hibridació amb Espanya: de la Unió Socialista Catalana, escindida del PSOE i fundada el 1923 per Rafael de Campalans, a la CiU que governà Catalunya des del 1980. 75 anys enrere, ERC o UDC predicaren el contrari, però exerciren el mateix, UDC per socialcristiana, i ERC per republicana i d’esquerres. Només cal pensar en la república catalana proclamada i revocada pel mateix Macià o en la Generalitat de Companys que acollí i encobrí la governació comunista d’en Negrín durant la guerra. Particularment, els comunistes mai no posaren en qüestió la seva condició espanyola, mentre que els socialistes s’hi adscrigueren en ferm, a la transició, substituint el tradicional catalanisme d’hibridació pel mestissatge —renunciar a la independència sentimental catalana—, procés en què encara hi són ficats, i amb el qual han aconseguit bons resultats electorals, en donar arguments a l’emigració per no fer el necessari esforç integrador que requereix l’hibridació, normal a qualsevol país del món. Als darrers 15 anys, la novetat ha estat la puresa politiconacional reivindicada per ERC, a la manera dels seus antecessors dels anys trenta, i que, com ells, esdevingué absoluta supeditació espanyola en arribar al poder.
D’una o altra manera, doncs, ningú no s’escapa de la força centrípeta d’Espanya, per més que renegui o remugui, senzillament, perquè no té a veure amb la voluntat unipersonal, sinó que amb la necessitat col·lectiva, la que pertoca interessos econòmics, sòlids i profunds, per part d’Espanya i també de Catalunya. Aquests i no altres són els fonaments d’un avenir d’independència, ara facilitats per l’obertura dels mercats mundials, però que requereixen molta insistència i esforç; també valors, idees i actituds, en bona part oblidats avui, i, sobretot, una comunió sentimental profunda entre present i passat, i una bona projecció de futur. En síntesi, treballar, pensar i estimar alhora, i sense no parar mai, en clau productiva, comercial, intel·lectual, i nacional. Gairebé un programa.
EL TABÚ DE LA SECESSIÓ
JUAN JOSÉ López Burniol
"Cosa que significa que les opcions es redueixen a dues: o Estat federal o secessió"
"L'encaix del Quebec al Canadà pot donar idees per al de Catalunya i Euskadi a Espanya"
"Espanya està afortunadament més a prop del Canadà que dels Balcans."
AQUÍ L´ARTICLE SENCER. INTERESSANT PERQUE EL TEXT ESTÀ ESCRIT PER UNA PERSONA NO INDEPENDENTISTA
"Cosa que significa que les opcions es redueixen a dues: o Estat federal o secessió"
"L'encaix del Quebec al Canadà pot donar idees per al de Catalunya i Euskadi a Espanya"
"Espanya està afortunadament més a prop del Canadà que dels Balcans."
AQUÍ L´ARTICLE SENCER. INTERESSANT PERQUE EL TEXT ESTÀ ESCRIT PER UNA PERSONA NO INDEPENDENTISTA
Wednesday, April 19, 2006
De la independència econòmica de Catalunya
Alfons Almendros
Arran de les discussions sobre el projecte de nou Estatut i en converses amb economistes amics de Madrid, de vegades es planteja si és viable la independència econòmica de Catalunya. La qüestió no és la independència política, la viabilitat de la qual dependrà del nombre d'electors que la vulguin, sinó la dotació de recursos i condicions que garanteixin la independència econòmica. En una primera aproximació tenim que si països com Eslovènia, dependent d'Àustria, Eslovàquia, dependent d'Alemanya, Letònia, Lituània i Estònia, dependents de Suècia i Noruega, poden ser independents tot i la seva escassa dimensió geogràfica i poblacional i la dependència econòmica respecte a altres Estats, amb més raó ho pot ser Catalunya.
El nostre país compta en aquest moment amb quasi 200 "multinacionals de butxaca". Empreses amb seu a Barcelona, fàbrica al Marroc o a Tailàndia i departament de màrqueting a París o Brussel·les.
Després d'una impressionant cavalcada als noranta, les exportacions catalanes han superat les importacions per primer cop en la història econòmica del Principat. La dependència econòmica de la resta d'Espanya ha minvat molt des dels temps que Cambó va publicar el seu article L'endemà de les festes (de la independència), on argumentava que el govern d'una Catalunya independent tindria com a primera tasca garantir el lligam econòmic amb la resta de la Península. Ara el nostre comerç exterior depèn gairebé igual de la UE que de la resta d'Espanya.
La data del 1986, amb la incorporació a la UE, ha marcat la fi del pacte no escrit pel qual l'empresariat català donava suport als governs de Madrid a canvi de proteccionisme aranzelari i un mercat espanyol captiu.
Arran de les discussions sobre el projecte de nou Estatut i en converses amb economistes amics de Madrid, de vegades es planteja si és viable la independència econòmica de Catalunya. La qüestió no és la independència política, la viabilitat de la qual dependrà del nombre d'electors que la vulguin, sinó la dotació de recursos i condicions que garanteixin la independència econòmica. En una primera aproximació tenim que si països com Eslovènia, dependent d'Àustria, Eslovàquia, dependent d'Alemanya, Letònia, Lituània i Estònia, dependents de Suècia i Noruega, poden ser independents tot i la seva escassa dimensió geogràfica i poblacional i la dependència econòmica respecte a altres Estats, amb més raó ho pot ser Catalunya.
El nostre país compta en aquest moment amb quasi 200 "multinacionals de butxaca". Empreses amb seu a Barcelona, fàbrica al Marroc o a Tailàndia i departament de màrqueting a París o Brussel·les.
Després d'una impressionant cavalcada als noranta, les exportacions catalanes han superat les importacions per primer cop en la història econòmica del Principat. La dependència econòmica de la resta d'Espanya ha minvat molt des dels temps que Cambó va publicar el seu article L'endemà de les festes (de la independència), on argumentava que el govern d'una Catalunya independent tindria com a primera tasca garantir el lligam econòmic amb la resta de la Península. Ara el nostre comerç exterior depèn gairebé igual de la UE que de la resta d'Espanya.
La data del 1986, amb la incorporació a la UE, ha marcat la fi del pacte no escrit pel qual l'empresariat català donava suport als governs de Madrid a canvi de proteccionisme aranzelari i un mercat espanyol captiu.
Tuesday, April 18, 2006
El proper pols amb l'Estat- la fi d'un cicle del catalanisme històric
Hèctor López Bofill
"Però si en la millor de les combinacions possibles només hem aconseguit la morralla i un nyap de norma institucional bàsica que no suposa cap modificació estructural, això aboca necessàriament a un canvi radical d'estratègia."
"També Artur Mas, en l'última ranera del catalanisme col·laboracionista, va mostrar la seva cara més humiliant i més anacrònica avenint-se a un pacte contrari als temps que corren: els nous vents anunciats a la manifestació del 18 de febrer."
"aprofitar l'oportunitat de la globalització per internacionalitzar l'economia i no dependre del mercat espanyol"
TOT L´ARTICLE, NO TÉ DESPERDICI, MOLT RECOMANBLE !!!!!
"Però si en la millor de les combinacions possibles només hem aconseguit la morralla i un nyap de norma institucional bàsica que no suposa cap modificació estructural, això aboca necessàriament a un canvi radical d'estratègia."
"També Artur Mas, en l'última ranera del catalanisme col·laboracionista, va mostrar la seva cara més humiliant i més anacrònica avenint-se a un pacte contrari als temps que corren: els nous vents anunciats a la manifestació del 18 de febrer."
"aprofitar l'oportunitat de la globalització per internacionalitzar l'economia i no dependre del mercat espanyol"
TOT L´ARTICLE, NO TÉ DESPERDICI, MOLT RECOMANBLE !!!!!
És més fàcil la independència
CARLES CASTELLANOS i LLORENÇ..
Us imagineu un règim democràtic que no faci altra cosa que recollir els nostres desitjos i les nostres aspiracions col·lectives? S'ha obert el camí, lent però indeturable, cap a la plena sobirania política.
Ha començat la guerra de l'Estatut i ja s'està desplegant el terrorisme psicològic des de tots els racons de les Espanyes, segregant la seva fòbia anticatalana plena d'aquella mena d'atacs i d'insults que en una democràcia homologada serien perseguits judicialment per apologia del racisme. Deixant de banda aquest intens soroll de fons, s'ha de reconèixer que l'aspecte més important d'aquest procés de discussió i d'aprovació de la nova proposta d'Estatut és el debat que s'està desenvolupant entorn de conceptes polítics i econòmics importants sobre els quals havia planat abans un silenci ofegador.
El que està passant al voltant de l'Estatut de Catalunya (a diferència del que s'ha pactat per al País Valencià, simple maniobra del PP i el PSOE per barrar el pas al que es temia que pogués sortir de la Catalunya estricta) és important. Més enllà de la lletra del text i de la voluntat de bona part dels polítics que l'han debatut, a través del debat de l'Estatut han sortit a la llum moltes de les aspiracions profundes del poble català, un poble cansat de ser perseguit pels estats en què es troba integrat.Si tenim en compte que aquest text, com qualsevol proposta de règim autonòmic dins un Estat aliè, té serioses restriccions democràtiques i que no serà suficient per resoldre els reptes que ens posen els temps actuals, comprendrem més encara la inutilitat de la via estatutària.
Sabem que l'Estatut no posarà fi a l'espoliació fiscal que ens ofega; que no garantirà el dret a l'autodeterminació (que ni tan sols ERC i ICV han estat capaços de defensar conseqüentment); que no ens permetrà enfrontar-nos a un món en globalització creixent; que no podrem pair ni deslocalitzacions econòmiques creixents ni immigracions desbordades com les que ja ens afecten. Per això és doblement pervers que des de l'espanyolisme encara es vulguin retallar més les mínimes quotes de poder que aquest Estatut podria comportar.Hi ha hagut, però, aquest debat que assenyalàvem sobre temes que abans eren tabús, i el fet que finalment el procés a Catalunya hagi estat presidit per una tensió identitària important que ha fet assolir algunes preses de posició de caire nacionalista a partits que tradicionalment s'havien mantingut en posicions rígidament regionalistes.
La raó de fons que cal entendre és que el clima polític que ha acompanyat el debat d'aquest Estatut no hauria estat possible sense el sentiment independentista creixent que s'ha anat desenvolupant sobretot des dels anys 80 del segle passat arreu del país.En resum, l'Estatut i el debat a l'entorn del seu contingut han posat sobre la taula dues qüestions que són contradictòries en el fons: una tensió nacional i identitària en els sectors més compromesos i polititzats de la societat catalana; i, alhora, unes limitacions clares en l'operativitat política del nou text, causades tant pel context autonomista com per les indecisions d'alguns partits com el PSC-PSOE que, a hores d'ara, ja comencen a fer figa i es mostren disposats a retallar tant com calgui els continguts més rellevants de l'Estatut, o que neguen explícitament al poble català -com ho ha fet Maragall recentement- el dret a determinar-se lliurement.Aquesta contradicció entre les aspiracions i les limitacions, sabem que només trobarà sortida en la llibertat total; és a dir, en la sobirania política.
Us imagineu un règim democràtic que no faci altra cosa que recollir els nostres desitjos i les nostres aspiracions col·lectives? Quina necessitat tenim de deixar-nos espoliar per l'Estat espanyol? Per què hem de mantenir una monarquia borbònica que mai no hem volgut? Per què ens hem de sotmetre a la voluntat d'uns altres que basen el seu poder en la nostra extorsió?
La nació catalana s'ha fet gran, i ja passats uns quants anys després de la fi del franquisme, està afermant-se en la convicció que l'única cosa que impedeix el nostre accés a la plena sobirania és la pressió que s'exerceix des de focus de poder i coacció exteriors que ens oprimeixen i decideixen per nosaltres. Passar d'aquesta aspiració general a una plenitud col·lectiva, a la reclamació explícita de la República democràtica i independent dels Països Catalans, és només qüestió de temps. S'ha obert, doncs, ja el camí lent -però indeturable- cap a la plena sobirania política com a forma espontània i més fàcil de portar a bon port la gestió de la nostra vida col·lectiva.
Us imagineu un règim democràtic que no faci altra cosa que recollir els nostres desitjos i les nostres aspiracions col·lectives? S'ha obert el camí, lent però indeturable, cap a la plena sobirania política.
Ha començat la guerra de l'Estatut i ja s'està desplegant el terrorisme psicològic des de tots els racons de les Espanyes, segregant la seva fòbia anticatalana plena d'aquella mena d'atacs i d'insults que en una democràcia homologada serien perseguits judicialment per apologia del racisme. Deixant de banda aquest intens soroll de fons, s'ha de reconèixer que l'aspecte més important d'aquest procés de discussió i d'aprovació de la nova proposta d'Estatut és el debat que s'està desenvolupant entorn de conceptes polítics i econòmics importants sobre els quals havia planat abans un silenci ofegador.
El que està passant al voltant de l'Estatut de Catalunya (a diferència del que s'ha pactat per al País Valencià, simple maniobra del PP i el PSOE per barrar el pas al que es temia que pogués sortir de la Catalunya estricta) és important. Més enllà de la lletra del text i de la voluntat de bona part dels polítics que l'han debatut, a través del debat de l'Estatut han sortit a la llum moltes de les aspiracions profundes del poble català, un poble cansat de ser perseguit pels estats en què es troba integrat.Si tenim en compte que aquest text, com qualsevol proposta de règim autonòmic dins un Estat aliè, té serioses restriccions democràtiques i que no serà suficient per resoldre els reptes que ens posen els temps actuals, comprendrem més encara la inutilitat de la via estatutària.
Sabem que l'Estatut no posarà fi a l'espoliació fiscal que ens ofega; que no garantirà el dret a l'autodeterminació (que ni tan sols ERC i ICV han estat capaços de defensar conseqüentment); que no ens permetrà enfrontar-nos a un món en globalització creixent; que no podrem pair ni deslocalitzacions econòmiques creixents ni immigracions desbordades com les que ja ens afecten. Per això és doblement pervers que des de l'espanyolisme encara es vulguin retallar més les mínimes quotes de poder que aquest Estatut podria comportar.Hi ha hagut, però, aquest debat que assenyalàvem sobre temes que abans eren tabús, i el fet que finalment el procés a Catalunya hagi estat presidit per una tensió identitària important que ha fet assolir algunes preses de posició de caire nacionalista a partits que tradicionalment s'havien mantingut en posicions rígidament regionalistes.
La raó de fons que cal entendre és que el clima polític que ha acompanyat el debat d'aquest Estatut no hauria estat possible sense el sentiment independentista creixent que s'ha anat desenvolupant sobretot des dels anys 80 del segle passat arreu del país.En resum, l'Estatut i el debat a l'entorn del seu contingut han posat sobre la taula dues qüestions que són contradictòries en el fons: una tensió nacional i identitària en els sectors més compromesos i polititzats de la societat catalana; i, alhora, unes limitacions clares en l'operativitat política del nou text, causades tant pel context autonomista com per les indecisions d'alguns partits com el PSC-PSOE que, a hores d'ara, ja comencen a fer figa i es mostren disposats a retallar tant com calgui els continguts més rellevants de l'Estatut, o que neguen explícitament al poble català -com ho ha fet Maragall recentement- el dret a determinar-se lliurement.Aquesta contradicció entre les aspiracions i les limitacions, sabem que només trobarà sortida en la llibertat total; és a dir, en la sobirania política.
Us imagineu un règim democràtic que no faci altra cosa que recollir els nostres desitjos i les nostres aspiracions col·lectives? Quina necessitat tenim de deixar-nos espoliar per l'Estat espanyol? Per què hem de mantenir una monarquia borbònica que mai no hem volgut? Per què ens hem de sotmetre a la voluntat d'uns altres que basen el seu poder en la nostra extorsió?
La nació catalana s'ha fet gran, i ja passats uns quants anys després de la fi del franquisme, està afermant-se en la convicció que l'única cosa que impedeix el nostre accés a la plena sobirania és la pressió que s'exerceix des de focus de poder i coacció exteriors que ens oprimeixen i decideixen per nosaltres. Passar d'aquesta aspiració general a una plenitud col·lectiva, a la reclamació explícita de la República democràtica i independent dels Països Catalans, és només qüestió de temps. S'ha obert, doncs, ja el camí lent -però indeturable- cap a la plena sobirania política com a forma espontània i més fàcil de portar a bon port la gestió de la nostra vida col·lectiva.
Monday, April 17, 2006
Ni «sí» ni «no»: independència
CARLES BONAVENTURA I CABANES..
La campanya «Vota lliure, vota per la independència» demana als catalans que fem un vot nul independentista en la consulta de l’Estatut.
Es tracta de convertir aquest referèndum en un assaig de plebiscit per la independència.
El foc crema i l’aigua mulla. També és probable que si et llances des d’un vuitè pis a l’asfalt acabis esclafat contra el terra i que si intentes aguantar deu minuts sota l’aigua sense respirar no en surtis viu. Direu que això és obvi i tindreu raó, però és possible que trobem algú que no s’ho cregui i que vulgui viure aquestes experiències en persona. Aquest és el cas dels dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya, perdó d’esquerra i prou, segons el nou logotip.
Tranquils, no us penseu ara que s’hagin llançat tots des d’algun balcó o que hagin acabat al fons del mar; és més senzill. Em refereixo a l’argument que han donat per justificar la seva aposta fracassada pel federalisme constitucional espanyol: «Ho havíem de provar. Havíem d’intentar entendre’ns amb els federalistes i progressistes espanyols.» Doncs bé, ja ho heu provat, igual com al llarg de la nostra dissortada història ho van provar molts altres catalans, i heu fracassat, com també van fracassar ells. Ara, podeu provar de posar la vostra mà dins una olla d’aigua bullent a veure si la sensació que noteu és agradable.
Encara sort, la vostra provatura amb els espanyols del segle XXI no ha acabat ni amb afusellaments, ni empresonaments, ni exilis, tal com van acabar experiències pretèrites del segle passat i d’abans, tan sols n’heu sortit amb la cua entre cames i amb un estatut de fireta que ara convergents, socialistes i botiflers diversos ens voldran vendre com si ens hagués tocat la loteria. I encara algun incaut se’ls creurà…Com pot ser bo per als catalans un text que es fan seu Guerra, Ibarra o Chaves?
Ara, després de tantes abraçades amb zapateros i rubalcabas, després de tantes lloances a l’Espanya d’esquerres que tant dèieu que ens estimava, després de tantes renúncies per intentar pactar un estatut constitucional, després de tantes baixades de pantalons torneu a casa fent el ploramiques perquè el poble català us consoli, però oblideu que aquest poble no us va votar perquè us convertíssiu al constitucionalisme espanyol sinó perquè tiréssiu endavant una proposta independentista i d’esquerres, no pas una proposta autonomista més. «Feu-nos confiança», dèieu; estem davant un «nou procés constituent», repetíeu; «mans netes», insistíeu, abans que us dediquéssiu a fer de cobradors del frac, encarregar estudis a la senyora i col·locar germans i familiars. Ja m’imagino el vostre pròxim lema electoral: Torneu-nos a fer confiança, que encara no hem acabat la feina…
Però bé, deixem de parlar de misèries i fem-ho de coses positives. El 22 de març es va presentar al Col·legi de Periodistes de Barcelona –el pròxim 20 d’abril es farà a Girona, a la Farinera– una iniciativa anomenada Vota lliure, vota per la independència de Catalunya (votaindependencia.org), amb l’objectiu que els ciutadans d’aquest país emetem un vot nul independentista en el referèndum de l’Estatut.
La presentació va anar acompanyada d’un acurat estudi de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB i la Diputació de Barcelona sobre l’evolució de l’opció independentista (del 1996 al 2005) en un hipotètic –per ara– referèndum d’autodeterminació, un dret que aquesta Espanya tan democràtica en què vivim ens nega, cosa que aquest estatut que diuen que hem d’aprovar no farà canviar. Doncs bé, l’estudi demostra científicament que el 2005 la diferència entre l’opció independentista i la contrària al Principat de Catalunya era tan sols del 8% a favor de la unionista, un percentatge reduït si comptem que la suma dels indiferents i dels NS/NC gairebé triplica aquesta diferència. En el treball es constata, també, que si les tendències es mantenen, el 2007 l’opció independentista i l’espanyola empatarien, i que el 2015 la secessionista tindria majoria absoluta.
Del que es tracta ara és de convertir el referèndum de l’estatut retallat en un assaig de plebiscit per la independència. La celebració d’un referèndum d’autodeterminació en un termini de temps curt ha de constar en l’agenda política, tot i que cap partit parlamentari català no ho reclami –deuen tenir massa feina amb les seves corrupteles–. Amb les dades a la mà, avui ja existiria una majoria social a favor de la independència o hi seríem a prop. Els vots nuls gairebé mai han passat de l’1%; per tant, tots els que superin aquesta xifra seran vots independentistes. El dia del referèndum de l’Estatut, doncs, ni «sí» ni «no»: independència. Castiguem Espanya amb el nostre vot.
La campanya «Vota lliure, vota per la independència» demana als catalans que fem un vot nul independentista en la consulta de l’Estatut.
Es tracta de convertir aquest referèndum en un assaig de plebiscit per la independència.
El foc crema i l’aigua mulla. També és probable que si et llances des d’un vuitè pis a l’asfalt acabis esclafat contra el terra i que si intentes aguantar deu minuts sota l’aigua sense respirar no en surtis viu. Direu que això és obvi i tindreu raó, però és possible que trobem algú que no s’ho cregui i que vulgui viure aquestes experiències en persona. Aquest és el cas dels dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya, perdó d’esquerra i prou, segons el nou logotip.
Tranquils, no us penseu ara que s’hagin llançat tots des d’algun balcó o que hagin acabat al fons del mar; és més senzill. Em refereixo a l’argument que han donat per justificar la seva aposta fracassada pel federalisme constitucional espanyol: «Ho havíem de provar. Havíem d’intentar entendre’ns amb els federalistes i progressistes espanyols.» Doncs bé, ja ho heu provat, igual com al llarg de la nostra dissortada història ho van provar molts altres catalans, i heu fracassat, com també van fracassar ells. Ara, podeu provar de posar la vostra mà dins una olla d’aigua bullent a veure si la sensació que noteu és agradable.
Encara sort, la vostra provatura amb els espanyols del segle XXI no ha acabat ni amb afusellaments, ni empresonaments, ni exilis, tal com van acabar experiències pretèrites del segle passat i d’abans, tan sols n’heu sortit amb la cua entre cames i amb un estatut de fireta que ara convergents, socialistes i botiflers diversos ens voldran vendre com si ens hagués tocat la loteria. I encara algun incaut se’ls creurà…Com pot ser bo per als catalans un text que es fan seu Guerra, Ibarra o Chaves?
Ara, després de tantes abraçades amb zapateros i rubalcabas, després de tantes lloances a l’Espanya d’esquerres que tant dèieu que ens estimava, després de tantes renúncies per intentar pactar un estatut constitucional, després de tantes baixades de pantalons torneu a casa fent el ploramiques perquè el poble català us consoli, però oblideu que aquest poble no us va votar perquè us convertíssiu al constitucionalisme espanyol sinó perquè tiréssiu endavant una proposta independentista i d’esquerres, no pas una proposta autonomista més. «Feu-nos confiança», dèieu; estem davant un «nou procés constituent», repetíeu; «mans netes», insistíeu, abans que us dediquéssiu a fer de cobradors del frac, encarregar estudis a la senyora i col·locar germans i familiars. Ja m’imagino el vostre pròxim lema electoral: Torneu-nos a fer confiança, que encara no hem acabat la feina…
Però bé, deixem de parlar de misèries i fem-ho de coses positives. El 22 de març es va presentar al Col·legi de Periodistes de Barcelona –el pròxim 20 d’abril es farà a Girona, a la Farinera– una iniciativa anomenada Vota lliure, vota per la independència de Catalunya (votaindependencia.org), amb l’objectiu que els ciutadans d’aquest país emetem un vot nul independentista en el referèndum de l’Estatut.
La presentació va anar acompanyada d’un acurat estudi de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB i la Diputació de Barcelona sobre l’evolució de l’opció independentista (del 1996 al 2005) en un hipotètic –per ara– referèndum d’autodeterminació, un dret que aquesta Espanya tan democràtica en què vivim ens nega, cosa que aquest estatut que diuen que hem d’aprovar no farà canviar. Doncs bé, l’estudi demostra científicament que el 2005 la diferència entre l’opció independentista i la contrària al Principat de Catalunya era tan sols del 8% a favor de la unionista, un percentatge reduït si comptem que la suma dels indiferents i dels NS/NC gairebé triplica aquesta diferència. En el treball es constata, també, que si les tendències es mantenen, el 2007 l’opció independentista i l’espanyola empatarien, i que el 2015 la secessionista tindria majoria absoluta.
Del que es tracta ara és de convertir el referèndum de l’estatut retallat en un assaig de plebiscit per la independència. La celebració d’un referèndum d’autodeterminació en un termini de temps curt ha de constar en l’agenda política, tot i que cap partit parlamentari català no ho reclami –deuen tenir massa feina amb les seves corrupteles–. Amb les dades a la mà, avui ja existiria una majoria social a favor de la independència o hi seríem a prop. Els vots nuls gairebé mai han passat de l’1%; per tant, tots els que superin aquesta xifra seran vots independentistes. El dia del referèndum de l’Estatut, doncs, ni «sí» ni «no»: independència. Castiguem Espanya amb el nostre vot.
Monday, April 10, 2006
La república catalana
República Catalana ha estat proclamada, al menys, en quatre ocasions, al segle XVII, per Pau Claris, al segle XIX per Estanislau Figueras i al segle XX per Francesc Macià (1931) i per Lluís Companys (1934).
Taula de continguts.Segle XVII - Proclamació de Pau Claris.
El 17 de gener de 1641 al cap d'una setmana d'haver proclamat la República Catalana, el president de la Generalitat Pau Claris es veu obligat -per poder mantenir el suport francès- a proclamar Lluís XIII de França com a rei del país (guerra dels Segadors). Davant l’alarmant penetració de l'exèrcit de Felip IV de Castella, Pau Claris proclamava al 23 de gener Lluís XIII de França com a comte de Barcelona (fins a la seva mort el 1643, després va ser-ho Lluís XIV, el Rei Sol, fins el 1652) i posava el principat de Catalunya sota la sobirania francesa.
Segle XIX: El Pacte Federal de Tortosa .
El 18 de maig de 1869 els representants dels comitès republicans-federals d’Aragó, Catalunya, València i Balears, signen el Pacte Federal de Tortosa per restaurar la Confederació Catalano-aragonesa a l´estat espanyol.Al febrer de 1873 Estanislau Figueras és elegit president de la Primera República, càrrec que va ocupar fins a juny del mateix any, en què la crisi econòmica, així com la divisió interna del seu propi partit i la proclamació de l´Estat Català, que només va poder revocar acceptant la dissolució de l'exèrcit a Catalunya, van motivar la seva substitució per Pi i Margall, i la seva fugida a França, d'on va tornar a final d'any per a intentar, sense èxit, recompondre el fragmentat Partit Federal.
Segle XX.Francesc Macià.
El 14 d'abril de 1931, després de les eleccions que van donar la majoria al seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, Francesc Macià, va proclamar la República Catalana des de l'ajuntament de Barcelona, en compliment del Pacte de Sant Sebastià (1930).Aquesta proclamació preocupà el govern espanyol, que envià en avió a Barcelona, el dia 18 d'octubre els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo, i Lluís Nicolau d'Olwer. Després de tenses converses, s'arribà a l'acord que el consell format a Barcelona havia d'actuar com a govern de la Generalitat de Catalunya.
Lluís Companys.El 6 d'octubre de 1934.
El President de la Generalitat, Lluís Companys (ERC), tornà a proclamar l'Estat Català i la República Catalana. L'intent va ser ràpidament avortat per l'exèrcit espanyol, Companys detingut i empresonat, i el govern autònom suspès.Un cop acabada la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, la Generalitat es va exiliar. El nou règim franquista reproduí la repressió de Felip V i, a més, abolí les institucions democràtiques. El seu president, Lluís Companys, defensor de la legalitat catalana, fou detingut per la Gestapo alemanya, li va ser aplicada l'extradició i el van tornar a Barcelona, on va ser jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc (1940)
Taula de continguts.Segle XVII - Proclamació de Pau Claris.
El 17 de gener de 1641 al cap d'una setmana d'haver proclamat la República Catalana, el president de la Generalitat Pau Claris es veu obligat -per poder mantenir el suport francès- a proclamar Lluís XIII de França com a rei del país (guerra dels Segadors). Davant l’alarmant penetració de l'exèrcit de Felip IV de Castella, Pau Claris proclamava al 23 de gener Lluís XIII de França com a comte de Barcelona (fins a la seva mort el 1643, després va ser-ho Lluís XIV, el Rei Sol, fins el 1652) i posava el principat de Catalunya sota la sobirania francesa.
Segle XIX: El Pacte Federal de Tortosa .
El 18 de maig de 1869 els representants dels comitès republicans-federals d’Aragó, Catalunya, València i Balears, signen el Pacte Federal de Tortosa per restaurar la Confederació Catalano-aragonesa a l´estat espanyol.Al febrer de 1873 Estanislau Figueras és elegit president de la Primera República, càrrec que va ocupar fins a juny del mateix any, en què la crisi econòmica, així com la divisió interna del seu propi partit i la proclamació de l´Estat Català, que només va poder revocar acceptant la dissolució de l'exèrcit a Catalunya, van motivar la seva substitució per Pi i Margall, i la seva fugida a França, d'on va tornar a final d'any per a intentar, sense èxit, recompondre el fragmentat Partit Federal.
Segle XX.Francesc Macià.
El 14 d'abril de 1931, després de les eleccions que van donar la majoria al seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, Francesc Macià, va proclamar la República Catalana des de l'ajuntament de Barcelona, en compliment del Pacte de Sant Sebastià (1930).Aquesta proclamació preocupà el govern espanyol, que envià en avió a Barcelona, el dia 18 d'octubre els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo, i Lluís Nicolau d'Olwer. Després de tenses converses, s'arribà a l'acord que el consell format a Barcelona havia d'actuar com a govern de la Generalitat de Catalunya.
Lluís Companys.El 6 d'octubre de 1934.
El President de la Generalitat, Lluís Companys (ERC), tornà a proclamar l'Estat Català i la República Catalana. L'intent va ser ràpidament avortat per l'exèrcit espanyol, Companys detingut i empresonat, i el govern autònom suspès.Un cop acabada la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, la Generalitat es va exiliar. El nou règim franquista reproduí la repressió de Felip V i, a més, abolí les institucions democràtiques. El seu president, Lluís Companys, defensor de la legalitat catalana, fou detingut per la Gestapo alemanya, li va ser aplicada l'extradició i el van tornar a Barcelona, on va ser jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc (1940)
Thursday, April 06, 2006
Nosaltres volem una constitució
Oriol Junqueres
La proposta estatutària del 30 de setembre, era bona? era el que volíem? la necessitàvem? Les respostes a aquestes preguntes són, respectivament: psssé, no i sí.
No era el que volíem, perquè nosaltres aspirem a ser un país normal i cap estatut ens serà mai prou bo. Nosaltres volem una constitució. Ni més ni menys que qualsevol estat del món. Però necessitàvem desesperadament aquella proposta del 30 de setembre, perquè moltes catalanes i molts catalans necessiten millors escoles i millors hospitals. Perquè molts dels nostres conciutadans necessiten polítiques d’habitatge i d’ocupació juvenil. Perquè molts dels nostres compatriotes necessiten prestacions socials i pensions dignes. I com que “qui espera desespera” -especialment si el que espera és justícia- necessitàvem aquella proposta estatutària, perquè ens garantia una mica més de poder polític i un finançament just, que eren indispensables per realitzar aquestes polítiques socials.
Ara, després del pacte Mas-Zapatero i després dels tràmits parlamentaris a Madrid, és possible que molts estiguem tristos, decebuts, cansats... però atès que “els cansats fan la feina”, atès que l’indispensable realisme del cervell cal acompanyar-lo amb l’optimisme del cor, atès que hem d’honorar aquells que van viure per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, perquè seguíssim el recte camí d’accés al ple domini de la terra; atès que ens van demanar que restéssim fidels per sempre més al servei d’aquest poble; atès que no podem hipotecar les generacions futures; i atès que un dia voldrem poder mirar els ulls dels nostres fills i dir-los que vam fer tot el possible: la lluita continua.
I el cert és que tenim molta sort, perquè tot aquest procés estatutari ha posat en evidència el conflicte nacional entre Catalunya i Espanya. Un conflicte que per a les classes treballadores del nostre país és, també, una causa de justícia social. I, ara, som més que mai aquells als que ja no ens alimenten molles... aquells que volem el pa sencer.La manifestació del 18 de febrer va demostrar que “res no podran contra un poble alegre, unit i combatiu”. Va demostrar que estem en disposició de construir una majoria social, que ens condueixi al nostre alliberament nacional. I, el dia que siguem una majoria social, guanyarem a les urnes allò que ens van arrabassar per la força i ens neguen per egoisme. I, aquell dia, tindrem clar que de la mateixa manera que el dret a la vida no és negociable, la independència no es demana sinó que es proclama i es defensa.
La proposta estatutària del 30 de setembre, era bona? era el que volíem? la necessitàvem? Les respostes a aquestes preguntes són, respectivament: psssé, no i sí.
No era el que volíem, perquè nosaltres aspirem a ser un país normal i cap estatut ens serà mai prou bo. Nosaltres volem una constitució. Ni més ni menys que qualsevol estat del món. Però necessitàvem desesperadament aquella proposta del 30 de setembre, perquè moltes catalanes i molts catalans necessiten millors escoles i millors hospitals. Perquè molts dels nostres conciutadans necessiten polítiques d’habitatge i d’ocupació juvenil. Perquè molts dels nostres compatriotes necessiten prestacions socials i pensions dignes. I com que “qui espera desespera” -especialment si el que espera és justícia- necessitàvem aquella proposta estatutària, perquè ens garantia una mica més de poder polític i un finançament just, que eren indispensables per realitzar aquestes polítiques socials.
Ara, després del pacte Mas-Zapatero i després dels tràmits parlamentaris a Madrid, és possible que molts estiguem tristos, decebuts, cansats... però atès que “els cansats fan la feina”, atès que l’indispensable realisme del cervell cal acompanyar-lo amb l’optimisme del cor, atès que hem d’honorar aquells que van viure per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, perquè seguíssim el recte camí d’accés al ple domini de la terra; atès que ens van demanar que restéssim fidels per sempre més al servei d’aquest poble; atès que no podem hipotecar les generacions futures; i atès que un dia voldrem poder mirar els ulls dels nostres fills i dir-los que vam fer tot el possible: la lluita continua.
I el cert és que tenim molta sort, perquè tot aquest procés estatutari ha posat en evidència el conflicte nacional entre Catalunya i Espanya. Un conflicte que per a les classes treballadores del nostre país és, també, una causa de justícia social. I, ara, som més que mai aquells als que ja no ens alimenten molles... aquells que volem el pa sencer.La manifestació del 18 de febrer va demostrar que “res no podran contra un poble alegre, unit i combatiu”. Va demostrar que estem en disposició de construir una majoria social, que ens condueixi al nostre alliberament nacional. I, el dia que siguem una majoria social, guanyarem a les urnes allò que ens van arrabassar per la força i ens neguen per egoisme. I, aquell dia, tindrem clar que de la mateixa manera que el dret a la vida no és negociable, la independència no es demana sinó que es proclama i es defensa.
EL REFERÈNDUM
J.M.Terricabres
És ben clar a hores d’ara que el referèndum fa més por que una pedregada als partits que recolzen l’Estatut. Per què? Perquè no els agrada gens que hi pugui haver gent que -amb més o menys vots, però d’una manera significativa- els recordi que l’Estatut podia haver estat un altre, nacionalment més contundent i socialment més ambiciós.
El diari diu que la Plataforma Som una Nació -la del 18 de febrer- aviat decidirà el sentit del seu vot, que no serà positiu ni tampoc abstencionista. Molt d’acord amb aquesta primera decisió. No tinc, però, ni idea de què acabarà decidint la Plataforma. En tot cas, només li queden tres possibilitats, totes elles amb punts positius i punts negatius. Vegem-ho molt breument:
a) El “no”: és contundent i clar, però és antipàtic, en bona part perquè queda identificat amb el “no” del PP, que té un sentit ben diferent. Quan es faci el recompte de vots, aquesta diferència no es veurà enlloc, i el PP encara es pot sentir reconfortat per un resultat que tothom interpretarà com vulgui.
b) El vot nul, introduint, per exemple, a l’urna una papereta amb un lema o una consigna prèviament pactats. És un vot original i cridaner, però té una pega enorme: no és vàlid. Vull dir que, encara que n’apareguin molts a les urnes, després no apareixeran a les llistes definitives de vots, perquè allà només s’hi recompten els “vots vàlids”, és a dir, aquells que queden un cop descomptats els nuls. Aquest vot nul, doncs, pot ser molt militant i molt atractiu -perquè és un vot diferenciat-, però finalment no tindrà lectura política, perquè no apareixerà enlloc.
c) El vot en blanc: segons com sembla que no és ni carn ni peix; per a molts, en un afer decisiu com aquest, pot resultar un vot tou, poc atractiu. Jo penso, en canvi, que hi ha algun bon argument per pensar a adoptar-lo: bàsicament, és un vot de refús i de crítica, és un vot de rebuig. Per tant, no és un vot “sí”. Tampoc no és un vot “no” clàssic, sinó que podria ser el vot del “no” per convicció nacional, és a dir, del “no” desencantat amb tot el procés, desenganyat de la negociació, desitjós de tenir un Estatut en clau de sobirania i no de repetició mesella dels defectes de l’anterior Estatut. Com que normalment hi ha pocs vots en blanc, si els del “no” per convicció nacional es posessin d’acord a votar en blanc, aquest vot, que sí que compta -és vàlid- i que sí que es dóna a conèixer, podria ser un crit d’atenció molt crític tant al “sí” entusiasmat de la majoria com al “no” dels espanyolistes.
El debat s’ha d’iniciar aviat. Em sembla que seria interessant debatre la possibilitat del vot en blanc. Al final de tot, però, el que em sembla més important és que els que volen un vot de càstig i un vot de reivindicació nacional acabin votant junts, el que sigui però junts. Perquè és el gruix del vot allò que fa efecte. La dispersió, la divisió, sempre ens ha perjudicat. I en moments com aquest ens pot fer aparèixer com si els que estem en contra d’aquest Estatut només fóssim quatre gats. Seria una llàstima que ho semblés, sobretot perquè és mentida.
És ben clar a hores d’ara que el referèndum fa més por que una pedregada als partits que recolzen l’Estatut. Per què? Perquè no els agrada gens que hi pugui haver gent que -amb més o menys vots, però d’una manera significativa- els recordi que l’Estatut podia haver estat un altre, nacionalment més contundent i socialment més ambiciós.
El diari diu que la Plataforma Som una Nació -la del 18 de febrer- aviat decidirà el sentit del seu vot, que no serà positiu ni tampoc abstencionista. Molt d’acord amb aquesta primera decisió. No tinc, però, ni idea de què acabarà decidint la Plataforma. En tot cas, només li queden tres possibilitats, totes elles amb punts positius i punts negatius. Vegem-ho molt breument:
a) El “no”: és contundent i clar, però és antipàtic, en bona part perquè queda identificat amb el “no” del PP, que té un sentit ben diferent. Quan es faci el recompte de vots, aquesta diferència no es veurà enlloc, i el PP encara es pot sentir reconfortat per un resultat que tothom interpretarà com vulgui.
b) El vot nul, introduint, per exemple, a l’urna una papereta amb un lema o una consigna prèviament pactats. És un vot original i cridaner, però té una pega enorme: no és vàlid. Vull dir que, encara que n’apareguin molts a les urnes, després no apareixeran a les llistes definitives de vots, perquè allà només s’hi recompten els “vots vàlids”, és a dir, aquells que queden un cop descomptats els nuls. Aquest vot nul, doncs, pot ser molt militant i molt atractiu -perquè és un vot diferenciat-, però finalment no tindrà lectura política, perquè no apareixerà enlloc.
c) El vot en blanc: segons com sembla que no és ni carn ni peix; per a molts, en un afer decisiu com aquest, pot resultar un vot tou, poc atractiu. Jo penso, en canvi, que hi ha algun bon argument per pensar a adoptar-lo: bàsicament, és un vot de refús i de crítica, és un vot de rebuig. Per tant, no és un vot “sí”. Tampoc no és un vot “no” clàssic, sinó que podria ser el vot del “no” per convicció nacional, és a dir, del “no” desencantat amb tot el procés, desenganyat de la negociació, desitjós de tenir un Estatut en clau de sobirania i no de repetició mesella dels defectes de l’anterior Estatut. Com que normalment hi ha pocs vots en blanc, si els del “no” per convicció nacional es posessin d’acord a votar en blanc, aquest vot, que sí que compta -és vàlid- i que sí que es dóna a conèixer, podria ser un crit d’atenció molt crític tant al “sí” entusiasmat de la majoria com al “no” dels espanyolistes.
El debat s’ha d’iniciar aviat. Em sembla que seria interessant debatre la possibilitat del vot en blanc. Al final de tot, però, el que em sembla més important és que els que volen un vot de càstig i un vot de reivindicació nacional acabin votant junts, el que sigui però junts. Perquè és el gruix del vot allò que fa efecte. La dispersió, la divisió, sempre ens ha perjudicat. I en moments com aquest ens pot fer aparèixer com si els que estem en contra d’aquest Estatut només fóssim quatre gats. Seria una llàstima que ho semblés, sobretot perquè és mentida.
Tuesday, April 04, 2006
ARGUMENTS A FAVOR DE LA INDEPENDÉNCIA
Josep Maria Pons Ràfols
Fragment del llibre :Democràcia,autodeterminació,independència
TEXT COMPLERT, EN PDF
Fragment del llibre :Democràcia,autodeterminació,independència
TEXT COMPLERT, EN PDF
El vot nul amb missatge centra el debat dels col·lectius sobiranistes pel referèndum de l’Estatut
Ferran Espada.
"El debat sobre la posició que ha de mantenir l’independentisme en el referèndum de l’Estatut després de l’aprovació del text en el Congrés no és exclusiu d’ERC. Un gran nombre de col·lectius lligats a diverses expressions de l’independentisme extraparlamentari o de caràcter sobiranista estudien l’articulació d’una posició conjunta, però existeix una discussió important sobre l’opció per defensar: un vot nul que no sigui contrari a l’Estatut però reclami més sobirania, o el rebuig rotund al text."
LLEGIR TEXT COMPLERT AQUÍ
"El debat sobre la posició que ha de mantenir l’independentisme en el referèndum de l’Estatut després de l’aprovació del text en el Congrés no és exclusiu d’ERC. Un gran nombre de col·lectius lligats a diverses expressions de l’independentisme extraparlamentari o de caràcter sobiranista estudien l’articulació d’una posició conjunta, però existeix una discussió important sobre l’opció per defensar: un vot nul que no sigui contrari a l’Estatut però reclami més sobirania, o el rebuig rotund al text."
LLEGIR TEXT COMPLERT AQUÍ
Catalunya mai no ha volgut ésser sotmesa
Aquesta cronologia és extracte d'un llibret publicat en motiu del X Retrobament Català a Prats de Molló (diumenge 3 d'octubre de 1999).
"290 anys reclamant la restitució dels nostres drets nacionals"
LLEGIR ARTICLE COMPLERT
"290 anys reclamant la restitució dels nostres drets nacionals"
LLEGIR ARTICLE COMPLERT
Monday, April 03, 2006
L´ESTATUT DE LA RESIGNACIÓ
Article de Victor Alexandre.
"CiU, PSC i ICV estan mentint per mesquinesa política i per manca de dignitat nacional fins al punt de pretendre, amb les seves coaccions, convertir-nos a tots en còmplices d'una estafa històrica."
"però fins a quin punt es podia confiar en CiU, una força política que podent pactar amb ERC va preferir fer-ho amb aquells que encarnen els valors del franquisme i va fer dos cops president del govern espanyol un falangista com José María Aznar?"
"Aquest és l'exemple que hauria de seguir Esquerra: no deixar-se arrossegar al descrèdit de la resignació per les altres forces polítiques i mostrar-se com l'únic partit que no va mentir al poble de Catalunya en un moment clau de la seva història. Aquesta aparent fragilitat d'avui serà la seva força de demà."
ARTICLE COMPLERT
"CiU, PSC i ICV estan mentint per mesquinesa política i per manca de dignitat nacional fins al punt de pretendre, amb les seves coaccions, convertir-nos a tots en còmplices d'una estafa històrica."
"però fins a quin punt es podia confiar en CiU, una força política que podent pactar amb ERC va preferir fer-ho amb aquells que encarnen els valors del franquisme i va fer dos cops president del govern espanyol un falangista com José María Aznar?"
"Aquest és l'exemple que hauria de seguir Esquerra: no deixar-se arrossegar al descrèdit de la resignació per les altres forces polítiques i mostrar-se com l'únic partit que no va mentir al poble de Catalunya en un moment clau de la seva història. Aquesta aparent fragilitat d'avui serà la seva força de demà."
ARTICLE COMPLERT
INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA: LA VIABILITAT ECONÒMICA
Article de Xavier Sala i Martín.
"Això vol dir que una família típica catalana de quatre membres (pare, mare i dos nens) paga cada any unes 600.000 pessetes a Madrid que mai no tornen. Que es pregunti el lector què faria amb 600.000 pessetes extres cada any..."
"Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis"
"El progrés econòmic s'aconsegueix a base de tenir una població creativa i amb ganes de treballar, d'instaurar un sistema legal que garanteixi els drets de propietat dels inversors i que incentiva les empreses a innovar i adoptar noves tecnologies, de gaudir d'un sistema educatiu que ajudi la població a ser cada cop més productiva, i de tenir un bon govern"
LLEGIR EL TEXT COMPLERT
"Això vol dir que una família típica catalana de quatre membres (pare, mare i dos nens) paga cada any unes 600.000 pessetes a Madrid que mai no tornen. Que es pregunti el lector què faria amb 600.000 pessetes extres cada any..."
"Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis"
"El progrés econòmic s'aconsegueix a base de tenir una població creativa i amb ganes de treballar, d'instaurar un sistema legal que garanteixi els drets de propietat dels inversors i que incentiva les empreses a innovar i adoptar noves tecnologies, de gaudir d'un sistema educatiu que ajudi la població a ser cada cop més productiva, i de tenir un bon govern"
LLEGIR EL TEXT COMPLERT
Hola
En aquest blog intentaré recollir tots aquells textos independentistes que trobi interessants.
La dinámica serà la següent:
Posaré un petit resum de cada text i un enllaç per que podeu accedir al text complert si veieu que us interessa.
Espero que ho disfruteu i que llegiu molt!!!!
La dinámica serà la següent:
Posaré un petit resum de cada text i un enllaç per que podeu accedir al text complert si veieu que us interessa.
Espero que ho disfruteu i que llegiu molt!!!!
