Saló de lectura "INDEPENDENTISTA"

Oriol Illa, politòleg


Si guanya el no –i no ho dic en relació al sí, sinó en relació al percentatge que en tregui, a partir del 30% és una victòria -, certament a Catalunya hi haurà una cosa que canviarà. Per primera vegada, un no serà un vot d’afirmació. D’afirmació nacional. Per primer cop des de 1931 Catalunya s’haurà espolsat la por i el seny poruc, del “podria ser pitjor” o el “millor això que res”, i posarà fi a la tergiversació, d’aquells que installats als comandaments del poder i als ressorts de la manipulació comunicativa ens volen fer creure que avui estem millor que ahir, però pitjor que demà. Els nostre pares pagaven la hipoteca a 10 anys. Nosaltres les paguem a 30. Però no obliguem a que els nostres fills la paguin de per vida. Per això cal dir als banquers de la política que la dignitat d’un país no té preu. No crec que ningú es pugui sentir orgullós de votar no. Però tampoc de contribuir a la resignació del país que només se sent, el que el deixen sentir i censura la seva passió, el seu sentiment i la seva illusió, al desig de qui voldria el país sotmès i a més agraït.

LLEGIR L´ARTICLE COMPLERT, AQUÍ

Miquel de Palou

Està prou atònita, la ciutadania, davant de tot el que està passant a Catalunya? La indiferència de la majoria és signe de maduresa cívica -i política?- o més aviat la mostra més palpable d'una falta preocupant de consciència col·lectiva, de formació ideològica i d'entitat com a poble, tot sigui el concepte usat literalment i en tots els sentits? Que aquí li pugui passar qualsevol cosa a un Estatut votat pel noranta per cent dels representants de la ciutadania en el Parlament i no hi hagi un daltabaix social i polític, és una prova de maduresa, o la prova que -pregunto- no som una nació?

El cronista acaba sentint-se com qui fa pol·lució si insisteix en allò que sap tothom, però no deixa de ser inaudit que l'opinió pública no exigeixi claredat i rigor informatius. Faríem tot un memorial de greuges, però amb un exemple n'hi ha prou: que un text estatutari redactat pel govern legalment constituït de Catalunya, després adaptat a l'acord del principal partit de l'oposició, i aprovat i emès per una àmplia majoria parlamentària sigui més endavant pactat a la baixa per aquest partit d'oposició i pel govern d'Espanya ja és fora de lloc, però inaudit de debò és que el govern català -i el Parlament de Catalunya- s'hagin arronsat d'espatlles i la cosa hagi quedat així, mira, què hi farem. És que no hi ha principis polítics, no hi ha idea de les competències, dels drets i les obligacions de cada estament? No hi ha dignitat, en la nostra casta política, no hi ha vergonya? O és que tot plegat ja estava pactat, i era la sortida més digna per a tots (com devien ser les altres!). Perquè aleshores valdria la pena fer una confessió completa als ciutadans.

Tal com estem, ja no vindria d'aquí. Hauria passat impunement, si fóssim una nació? Per cert, el senyor Pujol, que no tenia -que no té, li desitjo salut i molts anys de vida- les meves simpaties polítiques, s'ho hauria deixat fer? És clar que no en va propiciar mai l'oportunitat.
Que la dreta feixista estigui per carregar-se l'Estatut és del tot previsible. Ho era que el bondadós i descafeïnat socialisme espanyol s'afanyés a cedir els menys arguments possibles a un electorat peninsular essencialista. Ho era també el penós, imperdonable espectacle ofert per la classe política catalana? Tindrà premi electoral l'oportunisme botifler dels convergents? En tindrà el seguidisme i la falta de personalitat dels dirigents socialistes? Ja hem vist que en política la coherència no assegura rendes, i aquí -dels excomunistes i verds no val ni la pena parlar-ne-, en direccions oposades i coincidint en el grafisme, els únics coherents són els franquistes -diguem al PP pels seus atributs- i els republicans.

Quan encara l'opinió pública s'hauria de preguntar com pot ser que no els caigui la cara de vergonya a en Mas i en Duran per passar tan descaradament interessos particulars per sobre del bé del país, el president en funcions no para de donar-los arguments per fregar-se les mans, i als espanyols espanyolistes -Guerras, Zaplanas i Ibarras al ple- per ja directament petar-se de riure. S'exposa així a la riota dels veïns una comunitat que pretén ser una nació?
Esquerra Republicana no ha fet altra cosa que una opció de supervivència, perquè d'altra manera acabaria confonent-se amb els pujolistes, i per tenir dues Convergències, diria amb tota la raó l'electorat, ens quedem l'original.

L'independentisme real, havent-li fet figa el suport polític, se n'hauria buscat un altre, o l'hauria construït, però pel camí -un partit no es fa en dos dies- haurien pogut passar moltes coses, i no totes recomanables per a la salut pública, tot sigui dit un cop més incorporant tots els registres de l'expressió, inclòs el del cèlebre comitè de la Revolució francesa. Però això comporta voler ser una nació.

Des d'un punt de vista pràctic, ja que en la resignació obstinada i abdicadora a fer que tot continuï igual cada dia s'assemblen més convergents i socialistes, sembla raonable el No en el referèndum com un pas previ al que seria el més lògic i pràctic: quedar-nos amb Esquerra Republicana i el Partit Popular aclariria força les coses als ciutadans.

Entretant, què tenim? Una voluntat col·lectiva disposada a un cert sacrifici per obtenir, qui sap en quins terminis, qui sap amb quin cost, la carta de naturalesa que el sobiranisme reclama? Hi ha autèntica voluntat de diàleg, o sigui de renúncia, per part dels poders fàctics? El ciutadà, és a dir el contribuent, és capaç de plantejar-se a fons i seriosament el fet que la plena sobirania només li reportaria avantatges en tots els aspectes, no tan sols els emblemàtics, els sentimentals, els identitaris -coses que a més d'un els fan angúnia-, sinó fins i tot -o sobretot- els més elementals i quotidians, en els serveis públics, en el preu dels productes bàsics, però que el camí per arribar-hi estaria eriçat de sacrificis, d'incerteses, de pèrdues transitòries? Tinc la meva resposta, però em penso que no cal que la digui.

La conclusió és la que és. M'agradaria -potser- que algú me la fes menjar, que me la fessin menjar els fets, però de moment no en sé veure d'altra: no som una nació.

Ara han caigut els impertinents d'ERC, els que sempre s'equivoquen, els que ho fan tot malament, els incómodes que sempre emprenyen. Demà caurà el president Maragall que és un altre incómode de la celebritat mundial. Seguidament, i amb Maragall, es despenjaran els últims socialistes que confien amb Catalunya. A continuació, els d'Iniciativa més catalanistes no voldran jugar al gat i la rata d'escopir el país. Tot seguit, amics, veurem com el nou govern tanca les portes al Doctor Saura i l'infermera Mayol. I així anar seguint. Perquè el nou país que ve, que ens il.lustra, que ens desboca, no es dirà pas la sociovergència, sinó l'espanyovergència. I és que l'última estació possible de la Lliga- digui's Mas i cia- sempre és l'Espanya profunda. L'Espanyovergència ja és aquí, primer el tret de gràcia a l'Estatut, després el tret de gràcia al govern del país i, finalment, l'arribada d'un nou ordre polític: l'Espanya de sempre amb un embolcall fabricat a Terrassa, això sí, etiquetat en castellà. Mas riu: ja toca la cuixa bullenta del poder i ja es prepara per 40 anys amables de pau i prosperitat. S'ha acabat la Catalunya aventurera, i comença, per sempre i fins l'eternitat, la Catalunya manyaga.

http://elsangels.blocat.com/

Hèctor López Bofill

-"Sempre he pensat que el sobiranisme representa una profunda ruptura amb l'statu quo que és impossible d'aconseguir amb els mètodes clàssics."

-"Així s'explicava el vot nul, com a deslegitimació global d'un procediment a través del qual, com ho demostra l'esperpent d'Estatut que se sotmetrà a referèndum,"

-"És clar que la perspectiva de tombar l'Estatut, seguint el criteri de les bases, decisió que només es pot entendre des del singular rerefons assembleari d'ERC, encara és més suculenta per als que busquen un canvi en profunditat"

ARTICLE COMPLERT PUBLICAT A L´AVUI

http://estafatut.blogspot.com/

Els mitjans de la sociovergència (n'hi ha algun que no ho sigui?) ja van a sac. Després d'haver criticat ERC la setmana passada quan va optar pel nul, dient-los que no eren prou valents pel NO... ara que ERC ha optat pel NO l'ataquen brutalment. Ni un article defensant la coherència d'Esquerra, la única que encara defensa l'estatut del 30 de setembre i en denuncia les brutals retallades... i mira que seria fàcil il·lustrar-ho amb el "nos hemos cepillado el Estatuto" o la mani del 18-F. Es veu que per a TV3 aquella manifestació mai va existir (en tots els resums que fan del procés estatutari mai apareix).

L'Avui i RAC1 han estat un miratge i finalment s'han plegat als seus propietaris (Grupo Godó i Planeta) en la tasca d'encolomar-nos aquest estafatut. Recordeu que en Más va signar el "pacte de la vergonya" just després que els empresaris catalans el pressionessin per tancar el tema.

Ara els empresaris estan complint la seva part del pacte: "Arturo: tú firma lo que sea; nosotros ya nos encargaremos de venderlo".Avui els opinadors de RAC1 eren Màrius Carol i Francesc-Marc Álvaro (reconeguts convergents) i Gemma Calvet (més propera a PSC/ICV). D'això se'n diu pluralisme! Cal plantar-se i dir finalment: Si l'independentisme és un 17% del parlament català, on és la seva quota mediàtica? La resposta és: enterrada. I per a saber-ne el perquè hem d'establir una comparació:Oi que contemplem cada setmana a l'Àgora com l'ultraespanyolisme (Marhuenda, Girauta, Porta-Perales, César Vidal, Arcadi Espada) hi és present? Doncs hi és perquè la seva presència vesteix de catalanisme PSC i CiU.

En canvi, els opinadors independentistes són sistemàticament silenciats i censurats perquè ells sí que farien evident el sucursalisme de PSC (=PSOE) i el regionalisme de CiU. Per això són tan perillosos! Per això es menysprea aquells dels quals l'únic "pecat" és que defensen per a Catalunya el mateix nivell d'autogovern que Dinamarca, Holanda... o Andorra.

Perquè, penseu-hi:

• Ha existit mai l'andorrafòbia, a Espanya? Han fet mai els espanyols boicot als productes andorrans?

• Espanya pot imposar a Andorra una línia de molt alta tensió? En pot decidir les infrastructures?

• Pot treure-li el cabal d'un riu ("Plan Hidrológico")?

• Espanya recapta els impostos dels andorrans i en retorna el què li rota?

• Tenen algun problema les seleccions andorranes, per competir internacionalment? Les boicoteja Espanya, com sí fa amb les catalanes?

• Té algun problema Andorra per parlar amb veu pròpia -i en català- a l'ONU?

Ja ho veieu, aquest és el "contrasentit" de l'independentisme, un ideari que tracten com si fos propi d'infants. No veuen que els veritables infants són ells, que incapaços d'apostar perquè Catalunya decideixi el seu futur com un adult, encara deleguen en la "mare" Espanya. Una mare que, ja ho sabem prou bé, ens ha tractat sempre amb molt d'amor. Ja és ben cert que estem envoltats de lil·liputencs!

Víctor Alexandre

A mesura que a Catalunya es veu més propera la data del referèndum de l’Estatut, els tres partits favorables al sí, PSC, CiU i ICV, augmenten la pressió sobre Esquerra Republicana perquè canviï el sentit del seu vot i s’incorpori a la coral dels claudicants. Ho han provat tot, des de la desqualificació i l’insult fins a la coacció i l’amenaça. És tant el que s’hi juguen aquests partits que estan disposats a fer qualsevol cosa per tal de protegir-se davant el judici de la història. I és que la campanya de criminalització que han organitzat, amb l’ajut de la premsa afí, no és més que el fruit d’una alarmada impotència, el recurs desesperat dels qui necessiten servir-se de la mentida i de la difamació per destruir aquells que poden posar-los en evidència.
D’aquí el terrabastall que han causat, entre els claudicants, les declaracions d’Alfonso Guerra, president de la Comissió estatutària, en vantar-se d’haver “passat el ribot [per l’Estatut] com un fuster”. Aquestes declaracions, això no obstant, no tenen res de sorprenents.

Ja va dir, el senyor Guerra, poc abans de tancar l’esmentada Comissió, que “Ara sí que es pot aprovar: no hi ha nació, el finançament és el mateix que per a la resta de les comunitats i això de la llengua cal acabar-ho de reconduir”. Diuen els claudicants, referint-se a Guerra, que, per poder justificar el seu vot afirmatiu, “és habitual que els qui han hagut de canviar de posició n’exagerin els motius”. Però hi ha dos detalls importants que semblen oblidar. Un: que Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Manuel Chaves i Gregorio Peces Barba també han dit el mateix sobre l’Estatut. I dos: que si Guerra té motius per justificar el seu “sí”, també els té la part claudicant per justificar el seu vot afirmatiu després de l’escandalosa amputació que ha patit el text a Madrid. Perquè, a qui pretén enganyar Pasqual Maragall quan diu que el nou Estatut, comparat amb el del 1979, “és d’una altra galàxia”? Francament, llevat que es refereixi a una galàxia desapareguda fa milions d’anys, resulta ofensiu tant cinisme. I el mateix es pot dir del claudicant Artur Mas, que després d’haver traït el seu país té la barra de postular-se per presidir-lo.S’està cometent un frau històric a la societat catalana i serà interessant veure quina cara posaran els seus autors quan el País Basc culmini el procés de nou Estatut amb cotes més altes de sobirania. El pacte Mas-Zapatero, no ens enganyem, és la suma d’uns interessos polítics recíprocs que no tenen res a veure amb els interessos nacionals de Catalunya.

Això és així perquè el projecte espanyolitzador del PSC i la gestió filistea del victimisme pròpia de CiU necessiten garantir-se 25 anys més de vida en el poder. Que sigui un poder lil·liputenc tant els fa, perquè la seva màxima felicitat consisteix a agafar regularment el pont aeri entre Lil·liput i el centre del seu univers provincià, que és Madrid.

Per sort, no és només ERC qui s’adona de l’engany. En la multitudinària manifestació del passat 18 de febrer a Barcelona hi havia milers de persones que no són votants d’aquest partit i que, això no obstant, eren allí per reivindicar que cap poble no és lliure si no ho és també la voluntat del seu Parlament. Diguem que si el seu frau no fos tan greu, gairebé seria entendridor observar fins a quin punt els claudicants són capaços de mentir per tal d’emmascarar-lo. El seu gran argument, repetit dia rere dia, és que “aquest Estatut és millor que l’anterior”. No s’adonen de com pot ser-ne, de delator, el llenguatge, atès que una frase com aquesta, a més de revelar clarament el conformisme de qui la pronuncia, indica estupidesa. Contemplaven, potser, els claudicants, la possibilitat que el nou Estatut fos pitjor que l’anterior? Era aquest el seu punt de partença com a negociadors? La veritat és que amb gestors tan hàbils no és difícil recordar la frase de Groucho Marx, a Sopa de ganso, després de pujar cinc cops en el sidecar de la moto presidencial i veure-la partir sense ell: “És la cinquena vegada que surto de casa i encara no he anat enlloc”. Així s’entén l’oposició de CiU i ICV a la proposta d’ERC, que demana que en la campanya explicativa sobre l’Estatut el text resultant no es compari només amb el del 1979 sinó també amb el que va aprovar el Parlament de Catalunya el 2005.

Els polítics lil·liputencs no volen que els catalans detectem el frau i ens adonem que per lluny que penséssim anar, al final, com Groucho, no hem passat de la vorera del davant. I si a això hi afegim que la proposta sorgida del Parlament català era ja, en si mateixa, impròpia d’una autèntica nació, encara resulta més ofensiu el resultat final. En definitiva, l’Estatut pactat per Mas i Zapatero, amb el suport de PSC i ICV, és un insult tan gran a la intel·ligència i a la dignitat que ha acabat fent bona l’esquifida proposta inicial.“És que l’Estatut que va sortir del Parlament ja no existeix”, diuen els claudicants. Molt bé. I per què no existeix?

Estan disposats a confessar que la causa d’aquesta desaparició rau en la mesquinesa i en la hipocresia dels qui han posat per davant la seva ambició personal i els seus interessos de partit als de Catalunya? És evident que la infàmia que han comès és tan gran que només comparant el nou Estatut amb el raquític i obsolet del 1979 poden dissimular la seva indignitat. Són els mateixos que ignoren sempre el País Valencià i les Illes i que quan parlen de Catalunya sempre la comparen amb Múrcia o Extremadura en lloc de fer-ho amb Àustria o Dinamarca. És el seu únic recurs per fer-nos creure que el Parlament de Catalunya és alguna cosa més que una simple cambra regional. Catalunya, no hi ha dubte, necessita un relleu urgent de gairebé tota la seva classe política.

Un relleu generacional a fons. És inadmissible que aquells que encarnen alguns dels aspectes més tristos de la naturalesa humana, la covardia, la pusil·lanimitat i la submissió, pretenguin dirigir la Catalunya del proper quart de segle i hipotecar el seu dret de decidir por ella mateixa. Per autoeliminació de la resta de les forces parlamentàries, només hi ha un partit, ara com ara, en qui els catalans adults puguin confiar, i aquest partit és Esquerra Republicana. Si Esquerra, però, no s’adona de l’oportunitat que li brinda la història i no vota “no” desacomplexadament a aquest frau vergonyós que és el nou Estatut de Lil·liput, no només n’esdevindrà còmplice, també caurà en un pou molt profund del qual trigarà molt de temps a sortir.

Josep Guia i Marín.

ÉS UN ARTICLE LLARG,RECOMANO QUE L´IMPRIMIU PER LLEGIR-LO TRANQUILAMENT