Sunday, June 25, 2006
A CADASCÚ LA SEVA RESPONSABILITAT
Salvador Cardús, sociòleg
Em sembla fantàstic que ERC faci examen de consciència sobre la seva responsabilitat en el procés que ens ha dut aquest Estatut de la Moncloa, i també pels magres resultats obtinguts pel "no". Espero, tanmateix, que examini els errors de procediment, però que no s’acabi desdient del "no"! El "no", si més no per a mi, no era un error: era el que mereixia aquest misèrrim Estatut. Ho he dit i ho repeteixo: el camí que va emprendre ERC la portava necessàriament a votar "sí", tot i els titubeigs finals fins que va anar a parar al "no". Políticament, potser ERC havia d’haver votat "sí". I, tanmateix, els qui no teníem compromisos adquirits, a aquest Estatut hi hauríem seguit votant "no". No sé si m’explico...
I és a propòsit de tot això que m’agradaria afegir un parell de noves consideracions. En primer lloc, no em sembla gens raonable que ens dediquem a matisar els "sí", els "no" i les abstencions, perdonant-nos respectivament la vida. El problema d’un referèndum, és cert, és que esborra els matisos. Però finalment, un "sí" és sí, i un "no" és no. I s’ha acabat el bròquil. Ara, doncs, no s’hi val a dir que molts "sí" eren crítics i que haurien dit no, però que en el fons, el que no volien era evitar coincidir amb el PP. Tampoc val a dir que els abstencionistes votaven altres coses, simplement perquè no van dir res. Com tampoc que molts "no", de fet, confiaven que sortiria "sí". Vull dir que aquells que van votar que "sí" han d’assumir la responsabilitat d’haver-lo donat. Si d’aquí a un parell d’anys es demostra el que és previsible, que el nou Estatut és un bluf, que no ens surtin amb que el "sí" era 'crític' i que els hauria agradat votar "no". I el mateix pels abstencionistes. Tenien tot el dret de no anar a votar, de sentir-se insatisfets amb tot el procés polític o d’anar a prendre el sol. Però que, quan vagin maldades, assumeixin la seva part de responsabilitat. ERC ara fa autocrítica. D’aquí a dos anys, qui vulgui desdir-se de la decisió presa, que primer faci autocrítica.
En segon lloc, vull fer un comentari sobre els que van tenir escrúpols de votar "no" al costat del PP i que, per aquesta raó, se’n van estar. En aquest país, és cert, les guerres són de mal record. N’hem perdut moltes i de decisives. Potser per això, quan s’anuncia un combat, ens posem automàticament al costat del que ha de guanyar. Per si les mosques. Però no em puc estalviar la metàfora: votar "no" era anar a la guerra. A una guerra política i estrictament democràtica, sí. Però era acceptar el risc d’una batalla difícil, de la possibilitat de perdre-la i d’haver-ne d’assumir conseqüències difícils. I anar a la guerra no és anar a collir maduixes ni anar a fer de 'Médicos sin fronteras' (sigui dit de pas, sense altres fronteres que les dels estats i les seves llengües oficials, que a aquestes sí que s’hi sotmeten). Si als guerrers d’aquest país se’ls arruga el melic pel fet de coincidir a les urnes amb l’enemic, per por de sortir-ne amb alguna esgarrinxada, poques batalles guanyarem! En definitiva, l’emancipació nacional, la forma d’independència que sigui possible aquest segle XXI, si arriba, no caurà del cel ni es guanyarà de manera incruenta. S’haurà de guanyar a les urnes, naturalment. Però després d’una gran batalla democràtica, plena de dificultats.
Em sembla fantàstic que ERC faci examen de consciència sobre la seva responsabilitat en el procés que ens ha dut aquest Estatut de la Moncloa, i també pels magres resultats obtinguts pel "no". Espero, tanmateix, que examini els errors de procediment, però que no s’acabi desdient del "no"! El "no", si més no per a mi, no era un error: era el que mereixia aquest misèrrim Estatut. Ho he dit i ho repeteixo: el camí que va emprendre ERC la portava necessàriament a votar "sí", tot i els titubeigs finals fins que va anar a parar al "no". Políticament, potser ERC havia d’haver votat "sí". I, tanmateix, els qui no teníem compromisos adquirits, a aquest Estatut hi hauríem seguit votant "no". No sé si m’explico...
I és a propòsit de tot això que m’agradaria afegir un parell de noves consideracions. En primer lloc, no em sembla gens raonable que ens dediquem a matisar els "sí", els "no" i les abstencions, perdonant-nos respectivament la vida. El problema d’un referèndum, és cert, és que esborra els matisos. Però finalment, un "sí" és sí, i un "no" és no. I s’ha acabat el bròquil. Ara, doncs, no s’hi val a dir que molts "sí" eren crítics i que haurien dit no, però que en el fons, el que no volien era evitar coincidir amb el PP. Tampoc val a dir que els abstencionistes votaven altres coses, simplement perquè no van dir res. Com tampoc que molts "no", de fet, confiaven que sortiria "sí". Vull dir que aquells que van votar que "sí" han d’assumir la responsabilitat d’haver-lo donat. Si d’aquí a un parell d’anys es demostra el que és previsible, que el nou Estatut és un bluf, que no ens surtin amb que el "sí" era 'crític' i que els hauria agradat votar "no". I el mateix pels abstencionistes. Tenien tot el dret de no anar a votar, de sentir-se insatisfets amb tot el procés polític o d’anar a prendre el sol. Però que, quan vagin maldades, assumeixin la seva part de responsabilitat. ERC ara fa autocrítica. D’aquí a dos anys, qui vulgui desdir-se de la decisió presa, que primer faci autocrítica.
En segon lloc, vull fer un comentari sobre els que van tenir escrúpols de votar "no" al costat del PP i que, per aquesta raó, se’n van estar. En aquest país, és cert, les guerres són de mal record. N’hem perdut moltes i de decisives. Potser per això, quan s’anuncia un combat, ens posem automàticament al costat del que ha de guanyar. Per si les mosques. Però no em puc estalviar la metàfora: votar "no" era anar a la guerra. A una guerra política i estrictament democràtica, sí. Però era acceptar el risc d’una batalla difícil, de la possibilitat de perdre-la i d’haver-ne d’assumir conseqüències difícils. I anar a la guerra no és anar a collir maduixes ni anar a fer de 'Médicos sin fronteras' (sigui dit de pas, sense altres fronteres que les dels estats i les seves llengües oficials, que a aquestes sí que s’hi sotmeten). Si als guerrers d’aquest país se’ls arruga el melic pel fet de coincidir a les urnes amb l’enemic, per por de sortir-ne amb alguna esgarrinxada, poques batalles guanyarem! En definitiva, l’emancipació nacional, la forma d’independència que sigui possible aquest segle XXI, si arriba, no caurà del cel ni es guanyarà de manera incruenta. S’haurà de guanyar a les urnes, naturalment. Però després d’una gran batalla democràtica, plena de dificultats.
Wednesday, June 21, 2006
Recomanació literaria: Nacionalisme català
No és un llibre massa literari en si ja que són més un recull de frases i reflexions de´n Josep Armengou que era un escriptor, músic i vicari de Berga.
La veritat és que l´home té uns plantejaments bastant radicals i jo vaig arribar a ell perquè em van comentar que va ser "l´ideoleg", el mirall en que es van mirar els fundadors de Terra Lliure.
L´Editoral que el publica és Edicions de l´Albí i el títol complert: Nacionalisme català idees i pensaments.
Algunes frases del llibre:
Els agents de la injustícia, no tenen altre llenguatge que la violéncia
Servir al País és la millor manera de servir a la humanitat.
Quan l´estat ens priva de viure en català... l´estat ha perdut el dret a existir per a aquella nacionalitat discriminada.
Tot català ha de dir: quan de català només en quedi un, seré jo.
L´home que es resigna a renunciar a la llibertat, és una bèstia.Un poble que renuncia col.lectivament a la llibertat és un parc zooloògic.
L´estat espanyol és un instrument de domini polític, econòmic i social.
Per cert al proleg l´han escrit : Ferran Royo, Oriol Junqueres i Albert Botran.
NO US EL PERDEU, ÉS UN LLIBRE MAGNÍFIC!!!!!
La veritat és que l´home té uns plantejaments bastant radicals i jo vaig arribar a ell perquè em van comentar que va ser "l´ideoleg", el mirall en que es van mirar els fundadors de Terra Lliure.
L´Editoral que el publica és Edicions de l´Albí i el títol complert: Nacionalisme català idees i pensaments.
Algunes frases del llibre:
Els agents de la injustícia, no tenen altre llenguatge que la violéncia
Servir al País és la millor manera de servir a la humanitat.
Quan l´estat ens priva de viure en català... l´estat ha perdut el dret a existir per a aquella nacionalitat discriminada.
Tot català ha de dir: quan de català només en quedi un, seré jo.
L´home que es resigna a renunciar a la llibertat, és una bèstia.Un poble que renuncia col.lectivament a la llibertat és un parc zooloògic.
L´estat espanyol és un instrument de domini polític, econòmic i social.
Per cert al proleg l´han escrit : Ferran Royo, Oriol Junqueres i Albert Botran.
NO US EL PERDEU, ÉS UN LLIBRE MAGNÍFIC!!!!!
