Thursday, April 20, 2006
Hibridació, mestissatge i puresa nacional
JOAN ROY..
La interdependència econòmica d’Espanya és la raó essencial de la subordinació política catalana, més enllà de la voluntat nacional que encara es pot constatar, tot i que cada dia menys, en els àmbits lingüístics i culturals del país
Espanya és la realitat més determinant a la Catalunya dels darrers 300 anys i ho és perquè cap país ni persona pot gaudir d’una veritable independència si no és econòmica. Per això, la interdependència econòmica d’Espanya és la raó essencial de la subordinació política catalana, més enllà de la voluntat nacional que encara es pot constatar, tot i que cada dia menys, en els àmbits lingüístics i culturals del país. Aquesta determinació, palesa en la teoria i la pràctica del mercat captiu, del mercat únic estatal o l’europeu amb tutela d’estat, és la causa última de la permanència de Catalunya a Espanya, que afecta, fins i tot, els esforços per trencar-la nominalment. Val a dir també, que durant molts anys —bàsicament des que els catalans foren autoritzats a comerciar amb Amèrica— l’associació amb Espanya ha donat bons fruits, fins al punt d’estar en la base del rebrot nacional, econòmic (Bases de Manresa), lingüisticocultural (Renaixença) i polític (catalanisme). Per això, l’èxit de l’associació derivà en simbiosi, i el moviment nacional català evità de plantejar el trencament integral amb Espanya, i millorar el bescanvi de dependència economicoadministrativa (tributs i aparells d’Estat) per independència sentimental (llengua, dret civil i tradicions). Aquest model aplegà èpoques i situacions diverses: rendició carlina amb contrapartides, I República, Restauració, Mancomunitat, II República, guerra, franquisme, transició i democràcia recuperada.
A la fi, el catalanisme menà per una mena d’hibridació amb Espanya: de la Unió Socialista Catalana, escindida del PSOE i fundada el 1923 per Rafael de Campalans, a la CiU que governà Catalunya des del 1980. 75 anys enrere, ERC o UDC predicaren el contrari, però exerciren el mateix, UDC per socialcristiana, i ERC per republicana i d’esquerres. Només cal pensar en la república catalana proclamada i revocada pel mateix Macià o en la Generalitat de Companys que acollí i encobrí la governació comunista d’en Negrín durant la guerra. Particularment, els comunistes mai no posaren en qüestió la seva condició espanyola, mentre que els socialistes s’hi adscrigueren en ferm, a la transició, substituint el tradicional catalanisme d’hibridació pel mestissatge —renunciar a la independència sentimental catalana—, procés en què encara hi són ficats, i amb el qual han aconseguit bons resultats electorals, en donar arguments a l’emigració per no fer el necessari esforç integrador que requereix l’hibridació, normal a qualsevol país del món. Als darrers 15 anys, la novetat ha estat la puresa politiconacional reivindicada per ERC, a la manera dels seus antecessors dels anys trenta, i que, com ells, esdevingué absoluta supeditació espanyola en arribar al poder.
D’una o altra manera, doncs, ningú no s’escapa de la força centrípeta d’Espanya, per més que renegui o remugui, senzillament, perquè no té a veure amb la voluntat unipersonal, sinó que amb la necessitat col·lectiva, la que pertoca interessos econòmics, sòlids i profunds, per part d’Espanya i també de Catalunya. Aquests i no altres són els fonaments d’un avenir d’independència, ara facilitats per l’obertura dels mercats mundials, però que requereixen molta insistència i esforç; també valors, idees i actituds, en bona part oblidats avui, i, sobretot, una comunió sentimental profunda entre present i passat, i una bona projecció de futur. En síntesi, treballar, pensar i estimar alhora, i sense no parar mai, en clau productiva, comercial, intel·lectual, i nacional. Gairebé un programa.
La interdependència econòmica d’Espanya és la raó essencial de la subordinació política catalana, més enllà de la voluntat nacional que encara es pot constatar, tot i que cada dia menys, en els àmbits lingüístics i culturals del país
Espanya és la realitat més determinant a la Catalunya dels darrers 300 anys i ho és perquè cap país ni persona pot gaudir d’una veritable independència si no és econòmica. Per això, la interdependència econòmica d’Espanya és la raó essencial de la subordinació política catalana, més enllà de la voluntat nacional que encara es pot constatar, tot i que cada dia menys, en els àmbits lingüístics i culturals del país. Aquesta determinació, palesa en la teoria i la pràctica del mercat captiu, del mercat únic estatal o l’europeu amb tutela d’estat, és la causa última de la permanència de Catalunya a Espanya, que afecta, fins i tot, els esforços per trencar-la nominalment. Val a dir també, que durant molts anys —bàsicament des que els catalans foren autoritzats a comerciar amb Amèrica— l’associació amb Espanya ha donat bons fruits, fins al punt d’estar en la base del rebrot nacional, econòmic (Bases de Manresa), lingüisticocultural (Renaixença) i polític (catalanisme). Per això, l’èxit de l’associació derivà en simbiosi, i el moviment nacional català evità de plantejar el trencament integral amb Espanya, i millorar el bescanvi de dependència economicoadministrativa (tributs i aparells d’Estat) per independència sentimental (llengua, dret civil i tradicions). Aquest model aplegà èpoques i situacions diverses: rendició carlina amb contrapartides, I República, Restauració, Mancomunitat, II República, guerra, franquisme, transició i democràcia recuperada.
A la fi, el catalanisme menà per una mena d’hibridació amb Espanya: de la Unió Socialista Catalana, escindida del PSOE i fundada el 1923 per Rafael de Campalans, a la CiU que governà Catalunya des del 1980. 75 anys enrere, ERC o UDC predicaren el contrari, però exerciren el mateix, UDC per socialcristiana, i ERC per republicana i d’esquerres. Només cal pensar en la república catalana proclamada i revocada pel mateix Macià o en la Generalitat de Companys que acollí i encobrí la governació comunista d’en Negrín durant la guerra. Particularment, els comunistes mai no posaren en qüestió la seva condició espanyola, mentre que els socialistes s’hi adscrigueren en ferm, a la transició, substituint el tradicional catalanisme d’hibridació pel mestissatge —renunciar a la independència sentimental catalana—, procés en què encara hi són ficats, i amb el qual han aconseguit bons resultats electorals, en donar arguments a l’emigració per no fer el necessari esforç integrador que requereix l’hibridació, normal a qualsevol país del món. Als darrers 15 anys, la novetat ha estat la puresa politiconacional reivindicada per ERC, a la manera dels seus antecessors dels anys trenta, i que, com ells, esdevingué absoluta supeditació espanyola en arribar al poder.
D’una o altra manera, doncs, ningú no s’escapa de la força centrípeta d’Espanya, per més que renegui o remugui, senzillament, perquè no té a veure amb la voluntat unipersonal, sinó que amb la necessitat col·lectiva, la que pertoca interessos econòmics, sòlids i profunds, per part d’Espanya i també de Catalunya. Aquests i no altres són els fonaments d’un avenir d’independència, ara facilitats per l’obertura dels mercats mundials, però que requereixen molta insistència i esforç; també valors, idees i actituds, en bona part oblidats avui, i, sobretot, una comunió sentimental profunda entre present i passat, i una bona projecció de futur. En síntesi, treballar, pensar i estimar alhora, i sense no parar mai, en clau productiva, comercial, intel·lectual, i nacional. Gairebé un programa.
# posted by Pol G.G @ 4:04 PM 
