Monday, February 26, 2007
Se'n va, Escòcia?
JOE LINEHAN..
La independència donaria pas a un govern socialista d'esquerres, cosa que donaria més oportunitats per frenar, i fins i tot per fer retrocedir, l'avenç del neoliberalisme rampant a l'actual Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.
«Si Escòcia vol separar-se, els britànics no poden oposar-s'hi.» Així resava recentment el titular d'un article del diari britànic The Guardian. Basant-se en dues enquestes d'opinió entre la població escocesa, el veterà periodista anglès Simon Jenkins argumentava que la realitat d'Europa avui dia és la d'emergents i modernes nacions sense estat que estan guanyant la partida, amb arguments coherents i democràtics, als antics estats nació. Les enquestes indicaven que a Escòcia el suport a una nació independent ha augmentat fins a un 52% de l'electorat, i que, en els últims 25 anys, els que es veuen com a scottish han passat de la meitat a un 75%, mentre que els que responen que se senten british, tot curt, ja només són un 20% –la meitat que fa un quart de segle.
L'argument central a favor del fet que una nació aconsegueixi la independència, separant-se dels seus veïns, és que pot millorar els beneficis materials dels ciutadans. Així, pot tenir més beneficis econòmics i socials. A més, en tenir un accés més directe als seus representatius electes, també pot tenir més avantatges polítics.
En el cas d'Escòcia, d'altra banda, la independència suposaria un govern socialista d'esquerres, la qual cosa donaria més oportunitats per frenar, i fins i tot per fer retrocedir, l'avenç del neoliberalisme rampant a l'actual Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord. Tot plegat comportaria un Parlament que treballés a favor de la pau (no a favor de guerres com la de l'Iraq) i que tancaria la base de submarins equipats amb els míssils Trident (situada lluny de les ciutats angleses), entre altres avenços. I tots aquests avantatges vindrien sense tenir l'excusa de culpar de tots els mals la metròpoli de Londres.
Per a la classe política britànica la situació és tan preocupant –no pot recórrer ni a la lluita armada ni al «terrorisme» com a excusa–, que la plana major del govern britànic va viatjar a Escòcia al novembre com si fos, segons Simon Jenkins, «una banda de cavallers espanyols afanyant-se a sortir del llibertinatge de Madrid per sufocar una rebel·lió a les seves províncies». L'objectiu de la reunió era frenar l'èxit del Partit Nacionalista Escocès, liderat per Alex Salmond, abans dels comicis del maig d'enguany. Efectivament, per al govern laborista, cal evitar que sorgeixi un estat independent al nord del «Regne Unit», la qual cosa comportaria la pèrdua d'uns 50 escons –i la del poder– al Parlament de Londres. Segons el periodista anglès, «qualsevol brot d'autonomisme és considerat, pels reaccionaris britànics, com una insubordinació de gent que no coneix els seus propis interessos.» És més, pel que fa al «territori nacional», els paternalistes britànics (la majoria, anglesos) creuen, segons Jenkins, que «les coses grans són boniques si són britàniques», que «el pensament únic actual sosté que qualsevol persona –escocesa, gal·lesa, nord-irlandesa o, fins i tot, qualsevol iraquià o afganès– ha d'estar millor sota la sobirania benigna de Londres. A Westminster l'imperialisme continua sent el modus operandi per defecte.» Paraules molt dures procedents d'un dels degans del periodisme britànic.
«L'autodeterminació és la nova política», diu aquest columnista de The Guardian pensant en els casos d'Irlanda, Eslovàquia i els estats bàltics com a estats que s'han beneficiat amb la independència. A més, critica la hipocresia del govern britànic per mostrar-se a favor de l'autodeterminació per a tots els altres casos, «arribant, fins i tot, a imposar-la a l'antiga Iugoslàvia i a l'Iraq/Kurdistan.» En acabat, Jenkins conclou amb la següent consideració: «Si els escocesos volen revocar la llei de 1707, els britànics no poden oposar-s'hi. La història de l'últim quart de segle és que un estat no té legitimitat sense el consentiment dels seus territoris minoritaris [...]. En el debat, el poder sempre serà centrípet i la democràcia, sempre centrífuga. Jo prefereixo la democràcia.»
La independència donaria pas a un govern socialista d'esquerres, cosa que donaria més oportunitats per frenar, i fins i tot per fer retrocedir, l'avenç del neoliberalisme rampant a l'actual Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.
«Si Escòcia vol separar-se, els britànics no poden oposar-s'hi.» Així resava recentment el titular d'un article del diari britànic The Guardian. Basant-se en dues enquestes d'opinió entre la població escocesa, el veterà periodista anglès Simon Jenkins argumentava que la realitat d'Europa avui dia és la d'emergents i modernes nacions sense estat que estan guanyant la partida, amb arguments coherents i democràtics, als antics estats nació. Les enquestes indicaven que a Escòcia el suport a una nació independent ha augmentat fins a un 52% de l'electorat, i que, en els últims 25 anys, els que es veuen com a scottish han passat de la meitat a un 75%, mentre que els que responen que se senten british, tot curt, ja només són un 20% –la meitat que fa un quart de segle.
L'argument central a favor del fet que una nació aconsegueixi la independència, separant-se dels seus veïns, és que pot millorar els beneficis materials dels ciutadans. Així, pot tenir més beneficis econòmics i socials. A més, en tenir un accés més directe als seus representatius electes, també pot tenir més avantatges polítics.
En el cas d'Escòcia, d'altra banda, la independència suposaria un govern socialista d'esquerres, la qual cosa donaria més oportunitats per frenar, i fins i tot per fer retrocedir, l'avenç del neoliberalisme rampant a l'actual Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord. Tot plegat comportaria un Parlament que treballés a favor de la pau (no a favor de guerres com la de l'Iraq) i que tancaria la base de submarins equipats amb els míssils Trident (situada lluny de les ciutats angleses), entre altres avenços. I tots aquests avantatges vindrien sense tenir l'excusa de culpar de tots els mals la metròpoli de Londres.
Per a la classe política britànica la situació és tan preocupant –no pot recórrer ni a la lluita armada ni al «terrorisme» com a excusa–, que la plana major del govern britànic va viatjar a Escòcia al novembre com si fos, segons Simon Jenkins, «una banda de cavallers espanyols afanyant-se a sortir del llibertinatge de Madrid per sufocar una rebel·lió a les seves províncies». L'objectiu de la reunió era frenar l'èxit del Partit Nacionalista Escocès, liderat per Alex Salmond, abans dels comicis del maig d'enguany. Efectivament, per al govern laborista, cal evitar que sorgeixi un estat independent al nord del «Regne Unit», la qual cosa comportaria la pèrdua d'uns 50 escons –i la del poder– al Parlament de Londres. Segons el periodista anglès, «qualsevol brot d'autonomisme és considerat, pels reaccionaris britànics, com una insubordinació de gent que no coneix els seus propis interessos.» És més, pel que fa al «territori nacional», els paternalistes britànics (la majoria, anglesos) creuen, segons Jenkins, que «les coses grans són boniques si són britàniques», que «el pensament únic actual sosté que qualsevol persona –escocesa, gal·lesa, nord-irlandesa o, fins i tot, qualsevol iraquià o afganès– ha d'estar millor sota la sobirania benigna de Londres. A Westminster l'imperialisme continua sent el modus operandi per defecte.» Paraules molt dures procedents d'un dels degans del periodisme britànic.
«L'autodeterminació és la nova política», diu aquest columnista de The Guardian pensant en els casos d'Irlanda, Eslovàquia i els estats bàltics com a estats que s'han beneficiat amb la independència. A més, critica la hipocresia del govern britànic per mostrar-se a favor de l'autodeterminació per a tots els altres casos, «arribant, fins i tot, a imposar-la a l'antiga Iugoslàvia i a l'Iraq/Kurdistan.» En acabat, Jenkins conclou amb la següent consideració: «Si els escocesos volen revocar la llei de 1707, els britànics no poden oposar-s'hi. La història de l'últim quart de segle és que un estat no té legitimitat sense el consentiment dels seus territoris minoritaris [...]. En el debat, el poder sempre serà centrípet i la democràcia, sempre centrífuga. Jo prefereixo la democràcia.»
Thursday, February 22, 2007
Sumar per guanyar
Xavier Vendrell
Alguns independentistes acusen Esquerra d'haver renunciat a la passió nacional i d'utilitzar arguments superficials que no corresponen a un partit com el que històricament ha estat Esquerra. Aquests diuen que, els que estimem aquest país, no l'estimem perquè tingui uns serveis fantàstics, unes prestacions meravelloses i unes autopistes asfaltades amb quitrà de primera, tot i que això ens agradi.
L'estimem perquè és el nostre, i això comporta que n'estimem la seva llengua, la seva cultura i les seves tradicions. Allò que ens ha anat fent com som, amb tota la seva càrrega històrica. I que detesten els que ens han volgut fer desaparèixer, els que ens han volgut diluir dins la identitat espanyola.
És clar, als independentistes d'Esquerra també. Tots, segurament, estem d'acord amb aquests independentistes que parlen amb el cor. Però casa nostra és terra d'acollida, de gent que no se sent només catalana, i a aquestes persones no les podem convèncer amb discursos sorgits únicament del cor, hem de convèncer-les amb allò que és pràctic i útil per al seu dia a dia.
I les hem de convèncer perquè només sumant una bona part d'elles aconseguirem guanyar un referèndum. A totes aquestes persones no independentistes, que necessitem sumar al projecte independentista, no els podem sermonejar que aquest és un país amb una història de llegenda, amb una llengua i una cultura pròpia d'un valor únic, tot i que sigui així.
A aquesta part important de la ciutadania, només la podem incorporar al nostre projecte amb serveis i benestar. I si ells se senten bé en aquesta terra, amb el temps se sentiran catalans de cor sense que ningú pugui exigir-los deixar d'estimar la seva terra d'origen, i els seus fills estaran plenament integrats en aquest país. I la prova que això és possible són els centenars d'independentistes de pares procedents de la immigració espanyola dels anys 60.
A aquests no independentistes els preocupa la qualitat dels serveis que puguin tenir al costat de casa, perquè és el seu dia a dia, i és el lloc on viuran els seus fills, encara que quan ells es jubilin puguin tornar al seu poble natal. No és cert que prefereixin tenir bons hospitals a Còrdova o a Lleó abans que aquí. Volen hospitals bons arreu, perquè si els agafa un atac de pedra demà passat no aniran a Còrdova, sinó a Bellvitge o a l'Arnau de Vilanova, i els importa que Bellvitge o l'Arnau de Vilanova els pugui donar un servei de qualitat. En canvi, sí que veuen que quan els seus familiars de Granada se'n van a Albacete, o els de Madrid a buscar la platja a la costa, les carretes són fantàstiques i sense cues, i aquí, en canvi, si volen sortir de la ciutat un cap de setmana, han de suportar hores de cua i a més a més han de pagar peatges.
Només demostrant-los que si aconseguim no dependre d'Espanya millorarà la seva qualitat de vida, només fent-los veure que 1.200 euros per persona i any, és a dir, tot el treball d'un mes, se'n va a inflar encara més el dèficit fiscal històric i provat de Catalunya, només amb pedagogia, doncs, aconseguirem sumar-los a les nostres files i guanyar un referèndum.
I ja sé que no és fàcil d'acceptar que un element que reforça aquesta línia pedagògica és convertir José Montilla en el nostre president, però aquesta és la clau perquè persones no nacionalistes esdevinguin independentistes. Fer president Montilla demostra que els independentistes no anem en contra de ningú, sinó que anem a favor de tothom que viu en aquesta terra. Sabem que no tothom entén que Esquerra estigui formant part d'un govern que no sempre reacciona amb la contundència que els independentistes voldríem davant les agressions de l'Estat.
Podem entendre que hi hagi independentistes que se sentirien més còmodes amb una Esquerra fora del govern fent una ferma oposició. Fins i tot som conscients que hi ha persones que consideren que som al govern pel càrrec. Si fóssim al govern per això hauríem pactat amb CiU, que ens n'oferia més. Però la presència d'Esquerra al govern respon a una estratègia pensada i ben definida. Creiem que només amb Esquerra al govern és possible construir estructures d'Estat, i que només amb Esquerra governant amb partits no nacionalistes, farem que ciutadans no nacionalistes esdevinguin independentistes.
Alguns independentistes acusen Esquerra d'haver renunciat a la passió nacional i d'utilitzar arguments superficials que no corresponen a un partit com el que històricament ha estat Esquerra. Aquests diuen que, els que estimem aquest país, no l'estimem perquè tingui uns serveis fantàstics, unes prestacions meravelloses i unes autopistes asfaltades amb quitrà de primera, tot i que això ens agradi.
L'estimem perquè és el nostre, i això comporta que n'estimem la seva llengua, la seva cultura i les seves tradicions. Allò que ens ha anat fent com som, amb tota la seva càrrega històrica. I que detesten els que ens han volgut fer desaparèixer, els que ens han volgut diluir dins la identitat espanyola.
És clar, als independentistes d'Esquerra també. Tots, segurament, estem d'acord amb aquests independentistes que parlen amb el cor. Però casa nostra és terra d'acollida, de gent que no se sent només catalana, i a aquestes persones no les podem convèncer amb discursos sorgits únicament del cor, hem de convèncer-les amb allò que és pràctic i útil per al seu dia a dia.
I les hem de convèncer perquè només sumant una bona part d'elles aconseguirem guanyar un referèndum. A totes aquestes persones no independentistes, que necessitem sumar al projecte independentista, no els podem sermonejar que aquest és un país amb una història de llegenda, amb una llengua i una cultura pròpia d'un valor únic, tot i que sigui així.
A aquesta part important de la ciutadania, només la podem incorporar al nostre projecte amb serveis i benestar. I si ells se senten bé en aquesta terra, amb el temps se sentiran catalans de cor sense que ningú pugui exigir-los deixar d'estimar la seva terra d'origen, i els seus fills estaran plenament integrats en aquest país. I la prova que això és possible són els centenars d'independentistes de pares procedents de la immigració espanyola dels anys 60.
A aquests no independentistes els preocupa la qualitat dels serveis que puguin tenir al costat de casa, perquè és el seu dia a dia, i és el lloc on viuran els seus fills, encara que quan ells es jubilin puguin tornar al seu poble natal. No és cert que prefereixin tenir bons hospitals a Còrdova o a Lleó abans que aquí. Volen hospitals bons arreu, perquè si els agafa un atac de pedra demà passat no aniran a Còrdova, sinó a Bellvitge o a l'Arnau de Vilanova, i els importa que Bellvitge o l'Arnau de Vilanova els pugui donar un servei de qualitat. En canvi, sí que veuen que quan els seus familiars de Granada se'n van a Albacete, o els de Madrid a buscar la platja a la costa, les carretes són fantàstiques i sense cues, i aquí, en canvi, si volen sortir de la ciutat un cap de setmana, han de suportar hores de cua i a més a més han de pagar peatges.
Només demostrant-los que si aconseguim no dependre d'Espanya millorarà la seva qualitat de vida, només fent-los veure que 1.200 euros per persona i any, és a dir, tot el treball d'un mes, se'n va a inflar encara més el dèficit fiscal històric i provat de Catalunya, només amb pedagogia, doncs, aconseguirem sumar-los a les nostres files i guanyar un referèndum.
I ja sé que no és fàcil d'acceptar que un element que reforça aquesta línia pedagògica és convertir José Montilla en el nostre president, però aquesta és la clau perquè persones no nacionalistes esdevinguin independentistes. Fer president Montilla demostra que els independentistes no anem en contra de ningú, sinó que anem a favor de tothom que viu en aquesta terra. Sabem que no tothom entén que Esquerra estigui formant part d'un govern que no sempre reacciona amb la contundència que els independentistes voldríem davant les agressions de l'Estat.
Podem entendre que hi hagi independentistes que se sentirien més còmodes amb una Esquerra fora del govern fent una ferma oposició. Fins i tot som conscients que hi ha persones que consideren que som al govern pel càrrec. Si fóssim al govern per això hauríem pactat amb CiU, que ens n'oferia més. Però la presència d'Esquerra al govern respon a una estratègia pensada i ben definida. Creiem que només amb Esquerra al govern és possible construir estructures d'Estat, i que només amb Esquerra governant amb partits no nacionalistes, farem que ciutadans no nacionalistes esdevinguin independentistes.
ERC, de planeta a satèl·lit
Joan Carretero
Les eleccions del passat mes de novembre, la formació del nou govern de la Generalitat i el comportament del partit que va fer possible que el govern fos aquest i no un altre, ERC, han estat objecte, en els últims mesos, d’una gran quantitat d’anàlisis. Jo he deixat passar, intencionadament, un temps més que prudencial per fer pública la meva, amb l’objectiu de guanyar perspectiva per comprendre millor alguns esdeveniments, tot observant, alhora, els primers passos del flamant govern Montilla.
El 2003 em comptava, ja des de molt abans de les eleccions d’aquell any, entre la immensa majoria de militants d’ERC que crèiem que, si els resultats ho feien possible, el nostre partit havia d’optar per formar un govern amb el PSC i Iniciativa.
La necessària alternança després de 23 anys de govern del mateix color polític, l’impuls d’un nou Estatut ambiciós (molt més difícil amb el PSC a l’oposició) i les possibilitats de creixement electoral que per a ERC implicaria la seva entrada en el govern en una posició de força decisiva per al canvi eren els principals motius sobre els quals descansava la meva posició.Tres anys més tard, la situació s’havia modificat substancialment. El tripartit va tenir els accidents de recorregut que tots coneixem, i va acabar amb l’expulsió humiliant dels consellers d’ERC del govern per haver-se atrevit a defensar l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya contra les retallades perpetrades per Zapatero (amb la complicitat activa del PSC) i assumides amb entusiasme per Mas.
Els resultats electorals de l’1-N van deixar CiU com a clara guanyadora dels comicis, malgrat que els seus resultats s’han de considerar penosos, vistes les expectatives i la situació política. Però el sotrac electoral més gran el van patir el PSC i ERC, amb la pèrdua de prop de la quarta part dels seus vots. Com és ben sabut, ERC va obtenir gairebé 130.000 vots menys que el 2003.
Fent gala d’una velocitat de decisió de vertigen, la direcció d’ERC va optar pel pacte amb el PSC, un cop aquest partit, per pur instint de supervivència, va descartar fer Mas president de la Generalitat. No hi ha cap dubte que la rapidesa del decantament evidencia que l’estratègia de la direcció del partit assenyalava clarament en una determinada direcció ja abans de les eleccions.
De fet, hi havia altres indicis en aquest sentit: alts càrrecs del govern amb carnet d’ERC no van cessar fins pràcticament l’inici de la campanya electoral, i càrrecs de confiança d’alguns departaments governamentals també militants d’Esquerra no van deixar els seus llocs en cap moment. Sense una clara voluntat prèvia (i no només per part d’ERC, és clar) de reedició del tripartit, aquestes situacions insòlites no s’haurien produït, evidentment.
Cal subratllar que ERC va fer president de la Generalitat un polític severament castigat pels electors, que no apareixia en cap enquesta com a preferit per a ocupar el càrrec (tampoc, per cert, entre els electors d’ERC) i per molta diferència. Però el que em sembla mentida és que admetem, de gust segons sembla, que aquest president ens imposi una disciplina de ferro i un silenci sepulcral, tot difuminant el nostre perfil propi en benefici de l’actuació com “un sol govern”, amb “un lideratge sòlid” i “un president que mani”. No està malament l’autoritat que ha aconseguit, sense baixar de l’autocar, el president que va obtenir a les urnes una majoria aclaparadora de 37 escons…
És necessari també analitzar la ideologia del president de la Generalitat (gràcies als nostres vots) i del seu entorn més immediat (l’aparell del PSC), a partir d’algunes actuacions seves no gaire llunyanes en el temps. Veiem, per exemple, que el PSC va introduir, en plena campanya electoral, la llavor de la discòrdia lingüística, amb la seva proposta de debat cara a cara amb el candidat convergent en llengua castellana i per a tot l’Estat (ni el PP mai no havia gosat plantejar debats en castellà a les eleccions al Parlament); observem com es va deixar agombolar per una plataforma de suport amb un discurs antinacional calcat del dels inspiradors dels Ciutadans; sentim la música de fons del seu discurs, que demana superar el “debat identitari” (que és com els progres amb mala consciència anomenen ara les reivindicacions nacionals pròpies de totes les nacions que no poden exercir la seva sobirania), per centrar-se en les qüestions “socials” (com si la superació del pèssim finançament de Catalunya, per exemple, no anés íntimament lligada a la millora de les prestacions socials).
Jo mateix vaig comprovar, quan formava part del govern, com l’aparell del PSC va lluitar aferrissadament, durant la tramitació del nou Estatut, per aconseguir que el règim jurídic i el finançament dels ajuntaments i les diputacions/vegueries continués en mans de l’Estat i no fos assumit pel Parlament de Catalunya, cosa que van acabar aconseguint en bona part gràcies a la retallada posterior dels seus companys de partit als ministeris. Per cert, que el model de règim local i organització territorial que defensàvem nosaltres (competència de la Generalitat) és el de tots els Estats federals del món, mentre que els suposats federalistes defensaven un model estrictament centralista…
Les eleccions del passat mes de novembre, la formació del nou govern de la Generalitat i el comportament del partit que va fer possible que el govern fos aquest i no un altre, ERC, han estat objecte, en els últims mesos, d’una gran quantitat d’anàlisis. Jo he deixat passar, intencionadament, un temps més que prudencial per fer pública la meva, amb l’objectiu de guanyar perspectiva per comprendre millor alguns esdeveniments, tot observant, alhora, els primers passos del flamant govern Montilla.
El 2003 em comptava, ja des de molt abans de les eleccions d’aquell any, entre la immensa majoria de militants d’ERC que crèiem que, si els resultats ho feien possible, el nostre partit havia d’optar per formar un govern amb el PSC i Iniciativa.
La necessària alternança després de 23 anys de govern del mateix color polític, l’impuls d’un nou Estatut ambiciós (molt més difícil amb el PSC a l’oposició) i les possibilitats de creixement electoral que per a ERC implicaria la seva entrada en el govern en una posició de força decisiva per al canvi eren els principals motius sobre els quals descansava la meva posició.Tres anys més tard, la situació s’havia modificat substancialment. El tripartit va tenir els accidents de recorregut que tots coneixem, i va acabar amb l’expulsió humiliant dels consellers d’ERC del govern per haver-se atrevit a defensar l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya contra les retallades perpetrades per Zapatero (amb la complicitat activa del PSC) i assumides amb entusiasme per Mas.
Els resultats electorals de l’1-N van deixar CiU com a clara guanyadora dels comicis, malgrat que els seus resultats s’han de considerar penosos, vistes les expectatives i la situació política. Però el sotrac electoral més gran el van patir el PSC i ERC, amb la pèrdua de prop de la quarta part dels seus vots. Com és ben sabut, ERC va obtenir gairebé 130.000 vots menys que el 2003.
Fent gala d’una velocitat de decisió de vertigen, la direcció d’ERC va optar pel pacte amb el PSC, un cop aquest partit, per pur instint de supervivència, va descartar fer Mas president de la Generalitat. No hi ha cap dubte que la rapidesa del decantament evidencia que l’estratègia de la direcció del partit assenyalava clarament en una determinada direcció ja abans de les eleccions.
De fet, hi havia altres indicis en aquest sentit: alts càrrecs del govern amb carnet d’ERC no van cessar fins pràcticament l’inici de la campanya electoral, i càrrecs de confiança d’alguns departaments governamentals també militants d’Esquerra no van deixar els seus llocs en cap moment. Sense una clara voluntat prèvia (i no només per part d’ERC, és clar) de reedició del tripartit, aquestes situacions insòlites no s’haurien produït, evidentment.
Cal subratllar que ERC va fer president de la Generalitat un polític severament castigat pels electors, que no apareixia en cap enquesta com a preferit per a ocupar el càrrec (tampoc, per cert, entre els electors d’ERC) i per molta diferència. Però el que em sembla mentida és que admetem, de gust segons sembla, que aquest president ens imposi una disciplina de ferro i un silenci sepulcral, tot difuminant el nostre perfil propi en benefici de l’actuació com “un sol govern”, amb “un lideratge sòlid” i “un president que mani”. No està malament l’autoritat que ha aconseguit, sense baixar de l’autocar, el president que va obtenir a les urnes una majoria aclaparadora de 37 escons…
És necessari també analitzar la ideologia del president de la Generalitat (gràcies als nostres vots) i del seu entorn més immediat (l’aparell del PSC), a partir d’algunes actuacions seves no gaire llunyanes en el temps. Veiem, per exemple, que el PSC va introduir, en plena campanya electoral, la llavor de la discòrdia lingüística, amb la seva proposta de debat cara a cara amb el candidat convergent en llengua castellana i per a tot l’Estat (ni el PP mai no havia gosat plantejar debats en castellà a les eleccions al Parlament); observem com es va deixar agombolar per una plataforma de suport amb un discurs antinacional calcat del dels inspiradors dels Ciutadans; sentim la música de fons del seu discurs, que demana superar el “debat identitari” (que és com els progres amb mala consciència anomenen ara les reivindicacions nacionals pròpies de totes les nacions que no poden exercir la seva sobirania), per centrar-se en les qüestions “socials” (com si la superació del pèssim finançament de Catalunya, per exemple, no anés íntimament lligada a la millora de les prestacions socials).
Jo mateix vaig comprovar, quan formava part del govern, com l’aparell del PSC va lluitar aferrissadament, durant la tramitació del nou Estatut, per aconseguir que el règim jurídic i el finançament dels ajuntaments i les diputacions/vegueries continués en mans de l’Estat i no fos assumit pel Parlament de Catalunya, cosa que van acabar aconseguint en bona part gràcies a la retallada posterior dels seus companys de partit als ministeris. Per cert, que el model de règim local i organització territorial que defensàvem nosaltres (competència de la Generalitat) és el de tots els Estats federals del món, mentre que els suposats federalistes defensaven un model estrictament centralista…
