Thursday, April 06, 2006
Nosaltres volem una constitució
Oriol Junqueres
La proposta estatutària del 30 de setembre, era bona? era el que volíem? la necessitàvem? Les respostes a aquestes preguntes són, respectivament: psssé, no i sí.
No era el que volíem, perquè nosaltres aspirem a ser un país normal i cap estatut ens serà mai prou bo. Nosaltres volem una constitució. Ni més ni menys que qualsevol estat del món. Però necessitàvem desesperadament aquella proposta del 30 de setembre, perquè moltes catalanes i molts catalans necessiten millors escoles i millors hospitals. Perquè molts dels nostres conciutadans necessiten polítiques d’habitatge i d’ocupació juvenil. Perquè molts dels nostres compatriotes necessiten prestacions socials i pensions dignes. I com que “qui espera desespera” -especialment si el que espera és justícia- necessitàvem aquella proposta estatutària, perquè ens garantia una mica més de poder polític i un finançament just, que eren indispensables per realitzar aquestes polítiques socials.
Ara, després del pacte Mas-Zapatero i després dels tràmits parlamentaris a Madrid, és possible que molts estiguem tristos, decebuts, cansats... però atès que “els cansats fan la feina”, atès que l’indispensable realisme del cervell cal acompanyar-lo amb l’optimisme del cor, atès que hem d’honorar aquells que van viure per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, perquè seguíssim el recte camí d’accés al ple domini de la terra; atès que ens van demanar que restéssim fidels per sempre més al servei d’aquest poble; atès que no podem hipotecar les generacions futures; i atès que un dia voldrem poder mirar els ulls dels nostres fills i dir-los que vam fer tot el possible: la lluita continua.
I el cert és que tenim molta sort, perquè tot aquest procés estatutari ha posat en evidència el conflicte nacional entre Catalunya i Espanya. Un conflicte que per a les classes treballadores del nostre país és, també, una causa de justícia social. I, ara, som més que mai aquells als que ja no ens alimenten molles... aquells que volem el pa sencer.La manifestació del 18 de febrer va demostrar que “res no podran contra un poble alegre, unit i combatiu”. Va demostrar que estem en disposició de construir una majoria social, que ens condueixi al nostre alliberament nacional. I, el dia que siguem una majoria social, guanyarem a les urnes allò que ens van arrabassar per la força i ens neguen per egoisme. I, aquell dia, tindrem clar que de la mateixa manera que el dret a la vida no és negociable, la independència no es demana sinó que es proclama i es defensa.
La proposta estatutària del 30 de setembre, era bona? era el que volíem? la necessitàvem? Les respostes a aquestes preguntes són, respectivament: psssé, no i sí.
No era el que volíem, perquè nosaltres aspirem a ser un país normal i cap estatut ens serà mai prou bo. Nosaltres volem una constitució. Ni més ni menys que qualsevol estat del món. Però necessitàvem desesperadament aquella proposta del 30 de setembre, perquè moltes catalanes i molts catalans necessiten millors escoles i millors hospitals. Perquè molts dels nostres conciutadans necessiten polítiques d’habitatge i d’ocupació juvenil. Perquè molts dels nostres compatriotes necessiten prestacions socials i pensions dignes. I com que “qui espera desespera” -especialment si el que espera és justícia- necessitàvem aquella proposta estatutària, perquè ens garantia una mica més de poder polític i un finançament just, que eren indispensables per realitzar aquestes polítiques socials.
Ara, després del pacte Mas-Zapatero i després dels tràmits parlamentaris a Madrid, és possible que molts estiguem tristos, decebuts, cansats... però atès que “els cansats fan la feina”, atès que l’indispensable realisme del cervell cal acompanyar-lo amb l’optimisme del cor, atès que hem d’honorar aquells que van viure per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, perquè seguíssim el recte camí d’accés al ple domini de la terra; atès que ens van demanar que restéssim fidels per sempre més al servei d’aquest poble; atès que no podem hipotecar les generacions futures; i atès que un dia voldrem poder mirar els ulls dels nostres fills i dir-los que vam fer tot el possible: la lluita continua.
I el cert és que tenim molta sort, perquè tot aquest procés estatutari ha posat en evidència el conflicte nacional entre Catalunya i Espanya. Un conflicte que per a les classes treballadores del nostre país és, també, una causa de justícia social. I, ara, som més que mai aquells als que ja no ens alimenten molles... aquells que volem el pa sencer.La manifestació del 18 de febrer va demostrar que “res no podran contra un poble alegre, unit i combatiu”. Va demostrar que estem en disposició de construir una majoria social, que ens condueixi al nostre alliberament nacional. I, el dia que siguem una majoria social, guanyarem a les urnes allò que ens van arrabassar per la força i ens neguen per egoisme. I, aquell dia, tindrem clar que de la mateixa manera que el dret a la vida no és negociable, la independència no es demana sinó que es proclama i es defensa.
# posted by Pol G.G @ 3:14 PM 
