Tuesday, April 18, 2006
És més fàcil la independència
CARLES CASTELLANOS i LLORENÇ..
Us imagineu un règim democràtic que no faci altra cosa que recollir els nostres desitjos i les nostres aspiracions col·lectives? S'ha obert el camí, lent però indeturable, cap a la plena sobirania política.
Ha començat la guerra de l'Estatut i ja s'està desplegant el terrorisme psicològic des de tots els racons de les Espanyes, segregant la seva fòbia anticatalana plena d'aquella mena d'atacs i d'insults que en una democràcia homologada serien perseguits judicialment per apologia del racisme. Deixant de banda aquest intens soroll de fons, s'ha de reconèixer que l'aspecte més important d'aquest procés de discussió i d'aprovació de la nova proposta d'Estatut és el debat que s'està desenvolupant entorn de conceptes polítics i econòmics importants sobre els quals havia planat abans un silenci ofegador.
El que està passant al voltant de l'Estatut de Catalunya (a diferència del que s'ha pactat per al País Valencià, simple maniobra del PP i el PSOE per barrar el pas al que es temia que pogués sortir de la Catalunya estricta) és important. Més enllà de la lletra del text i de la voluntat de bona part dels polítics que l'han debatut, a través del debat de l'Estatut han sortit a la llum moltes de les aspiracions profundes del poble català, un poble cansat de ser perseguit pels estats en què es troba integrat.Si tenim en compte que aquest text, com qualsevol proposta de règim autonòmic dins un Estat aliè, té serioses restriccions democràtiques i que no serà suficient per resoldre els reptes que ens posen els temps actuals, comprendrem més encara la inutilitat de la via estatutària.
Sabem que l'Estatut no posarà fi a l'espoliació fiscal que ens ofega; que no garantirà el dret a l'autodeterminació (que ni tan sols ERC i ICV han estat capaços de defensar conseqüentment); que no ens permetrà enfrontar-nos a un món en globalització creixent; que no podrem pair ni deslocalitzacions econòmiques creixents ni immigracions desbordades com les que ja ens afecten. Per això és doblement pervers que des de l'espanyolisme encara es vulguin retallar més les mínimes quotes de poder que aquest Estatut podria comportar.Hi ha hagut, però, aquest debat que assenyalàvem sobre temes que abans eren tabús, i el fet que finalment el procés a Catalunya hagi estat presidit per una tensió identitària important que ha fet assolir algunes preses de posició de caire nacionalista a partits que tradicionalment s'havien mantingut en posicions rígidament regionalistes.
La raó de fons que cal entendre és que el clima polític que ha acompanyat el debat d'aquest Estatut no hauria estat possible sense el sentiment independentista creixent que s'ha anat desenvolupant sobretot des dels anys 80 del segle passat arreu del país.En resum, l'Estatut i el debat a l'entorn del seu contingut han posat sobre la taula dues qüestions que són contradictòries en el fons: una tensió nacional i identitària en els sectors més compromesos i polititzats de la societat catalana; i, alhora, unes limitacions clares en l'operativitat política del nou text, causades tant pel context autonomista com per les indecisions d'alguns partits com el PSC-PSOE que, a hores d'ara, ja comencen a fer figa i es mostren disposats a retallar tant com calgui els continguts més rellevants de l'Estatut, o que neguen explícitament al poble català -com ho ha fet Maragall recentement- el dret a determinar-se lliurement.Aquesta contradicció entre les aspiracions i les limitacions, sabem que només trobarà sortida en la llibertat total; és a dir, en la sobirania política.
Us imagineu un règim democràtic que no faci altra cosa que recollir els nostres desitjos i les nostres aspiracions col·lectives? Quina necessitat tenim de deixar-nos espoliar per l'Estat espanyol? Per què hem de mantenir una monarquia borbònica que mai no hem volgut? Per què ens hem de sotmetre a la voluntat d'uns altres que basen el seu poder en la nostra extorsió?
La nació catalana s'ha fet gran, i ja passats uns quants anys després de la fi del franquisme, està afermant-se en la convicció que l'única cosa que impedeix el nostre accés a la plena sobirania és la pressió que s'exerceix des de focus de poder i coacció exteriors que ens oprimeixen i decideixen per nosaltres. Passar d'aquesta aspiració general a una plenitud col·lectiva, a la reclamació explícita de la República democràtica i independent dels Països Catalans, és només qüestió de temps. S'ha obert, doncs, ja el camí lent -però indeturable- cap a la plena sobirania política com a forma espontània i més fàcil de portar a bon port la gestió de la nostra vida col·lectiva.
Us imagineu un règim democràtic que no faci altra cosa que recollir els nostres desitjos i les nostres aspiracions col·lectives? S'ha obert el camí, lent però indeturable, cap a la plena sobirania política.
Ha començat la guerra de l'Estatut i ja s'està desplegant el terrorisme psicològic des de tots els racons de les Espanyes, segregant la seva fòbia anticatalana plena d'aquella mena d'atacs i d'insults que en una democràcia homologada serien perseguits judicialment per apologia del racisme. Deixant de banda aquest intens soroll de fons, s'ha de reconèixer que l'aspecte més important d'aquest procés de discussió i d'aprovació de la nova proposta d'Estatut és el debat que s'està desenvolupant entorn de conceptes polítics i econòmics importants sobre els quals havia planat abans un silenci ofegador.
El que està passant al voltant de l'Estatut de Catalunya (a diferència del que s'ha pactat per al País Valencià, simple maniobra del PP i el PSOE per barrar el pas al que es temia que pogués sortir de la Catalunya estricta) és important. Més enllà de la lletra del text i de la voluntat de bona part dels polítics que l'han debatut, a través del debat de l'Estatut han sortit a la llum moltes de les aspiracions profundes del poble català, un poble cansat de ser perseguit pels estats en què es troba integrat.Si tenim en compte que aquest text, com qualsevol proposta de règim autonòmic dins un Estat aliè, té serioses restriccions democràtiques i que no serà suficient per resoldre els reptes que ens posen els temps actuals, comprendrem més encara la inutilitat de la via estatutària.
Sabem que l'Estatut no posarà fi a l'espoliació fiscal que ens ofega; que no garantirà el dret a l'autodeterminació (que ni tan sols ERC i ICV han estat capaços de defensar conseqüentment); que no ens permetrà enfrontar-nos a un món en globalització creixent; que no podrem pair ni deslocalitzacions econòmiques creixents ni immigracions desbordades com les que ja ens afecten. Per això és doblement pervers que des de l'espanyolisme encara es vulguin retallar més les mínimes quotes de poder que aquest Estatut podria comportar.Hi ha hagut, però, aquest debat que assenyalàvem sobre temes que abans eren tabús, i el fet que finalment el procés a Catalunya hagi estat presidit per una tensió identitària important que ha fet assolir algunes preses de posició de caire nacionalista a partits que tradicionalment s'havien mantingut en posicions rígidament regionalistes.
La raó de fons que cal entendre és que el clima polític que ha acompanyat el debat d'aquest Estatut no hauria estat possible sense el sentiment independentista creixent que s'ha anat desenvolupant sobretot des dels anys 80 del segle passat arreu del país.En resum, l'Estatut i el debat a l'entorn del seu contingut han posat sobre la taula dues qüestions que són contradictòries en el fons: una tensió nacional i identitària en els sectors més compromesos i polititzats de la societat catalana; i, alhora, unes limitacions clares en l'operativitat política del nou text, causades tant pel context autonomista com per les indecisions d'alguns partits com el PSC-PSOE que, a hores d'ara, ja comencen a fer figa i es mostren disposats a retallar tant com calgui els continguts més rellevants de l'Estatut, o que neguen explícitament al poble català -com ho ha fet Maragall recentement- el dret a determinar-se lliurement.Aquesta contradicció entre les aspiracions i les limitacions, sabem que només trobarà sortida en la llibertat total; és a dir, en la sobirania política.
Us imagineu un règim democràtic que no faci altra cosa que recollir els nostres desitjos i les nostres aspiracions col·lectives? Quina necessitat tenim de deixar-nos espoliar per l'Estat espanyol? Per què hem de mantenir una monarquia borbònica que mai no hem volgut? Per què ens hem de sotmetre a la voluntat d'uns altres que basen el seu poder en la nostra extorsió?
La nació catalana s'ha fet gran, i ja passats uns quants anys després de la fi del franquisme, està afermant-se en la convicció que l'única cosa que impedeix el nostre accés a la plena sobirania és la pressió que s'exerceix des de focus de poder i coacció exteriors que ens oprimeixen i decideixen per nosaltres. Passar d'aquesta aspiració general a una plenitud col·lectiva, a la reclamació explícita de la República democràtica i independent dels Països Catalans, és només qüestió de temps. S'ha obert, doncs, ja el camí lent -però indeturable- cap a la plena sobirania política com a forma espontània i més fàcil de portar a bon port la gestió de la nostra vida col·lectiva.
# posted by Pol G.G @ 1:39 AM 
