Tuesday, May 16, 2006

 

Som una nació?

Miquel de Palou

Està prou atònita, la ciutadania, davant de tot el que està passant a Catalunya? La indiferència de la majoria és signe de maduresa cívica -i política?- o més aviat la mostra més palpable d'una falta preocupant de consciència col·lectiva, de formació ideològica i d'entitat com a poble, tot sigui el concepte usat literalment i en tots els sentits? Que aquí li pugui passar qualsevol cosa a un Estatut votat pel noranta per cent dels representants de la ciutadania en el Parlament i no hi hagi un daltabaix social i polític, és una prova de maduresa, o la prova que -pregunto- no som una nació?

El cronista acaba sentint-se com qui fa pol·lució si insisteix en allò que sap tothom, però no deixa de ser inaudit que l'opinió pública no exigeixi claredat i rigor informatius. Faríem tot un memorial de greuges, però amb un exemple n'hi ha prou: que un text estatutari redactat pel govern legalment constituït de Catalunya, després adaptat a l'acord del principal partit de l'oposició, i aprovat i emès per una àmplia majoria parlamentària sigui més endavant pactat a la baixa per aquest partit d'oposició i pel govern d'Espanya ja és fora de lloc, però inaudit de debò és que el govern català -i el Parlament de Catalunya- s'hagin arronsat d'espatlles i la cosa hagi quedat així, mira, què hi farem. És que no hi ha principis polítics, no hi ha idea de les competències, dels drets i les obligacions de cada estament? No hi ha dignitat, en la nostra casta política, no hi ha vergonya? O és que tot plegat ja estava pactat, i era la sortida més digna per a tots (com devien ser les altres!). Perquè aleshores valdria la pena fer una confessió completa als ciutadans.

Tal com estem, ja no vindria d'aquí. Hauria passat impunement, si fóssim una nació? Per cert, el senyor Pujol, que no tenia -que no té, li desitjo salut i molts anys de vida- les meves simpaties polítiques, s'ho hauria deixat fer? És clar que no en va propiciar mai l'oportunitat.
Que la dreta feixista estigui per carregar-se l'Estatut és del tot previsible. Ho era que el bondadós i descafeïnat socialisme espanyol s'afanyés a cedir els menys arguments possibles a un electorat peninsular essencialista. Ho era també el penós, imperdonable espectacle ofert per la classe política catalana? Tindrà premi electoral l'oportunisme botifler dels convergents? En tindrà el seguidisme i la falta de personalitat dels dirigents socialistes? Ja hem vist que en política la coherència no assegura rendes, i aquí -dels excomunistes i verds no val ni la pena parlar-ne-, en direccions oposades i coincidint en el grafisme, els únics coherents són els franquistes -diguem al PP pels seus atributs- i els republicans.

Quan encara l'opinió pública s'hauria de preguntar com pot ser que no els caigui la cara de vergonya a en Mas i en Duran per passar tan descaradament interessos particulars per sobre del bé del país, el president en funcions no para de donar-los arguments per fregar-se les mans, i als espanyols espanyolistes -Guerras, Zaplanas i Ibarras al ple- per ja directament petar-se de riure. S'exposa així a la riota dels veïns una comunitat que pretén ser una nació?
Esquerra Republicana no ha fet altra cosa que una opció de supervivència, perquè d'altra manera acabaria confonent-se amb els pujolistes, i per tenir dues Convergències, diria amb tota la raó l'electorat, ens quedem l'original.

L'independentisme real, havent-li fet figa el suport polític, se n'hauria buscat un altre, o l'hauria construït, però pel camí -un partit no es fa en dos dies- haurien pogut passar moltes coses, i no totes recomanables per a la salut pública, tot sigui dit un cop més incorporant tots els registres de l'expressió, inclòs el del cèlebre comitè de la Revolució francesa. Però això comporta voler ser una nació.

Des d'un punt de vista pràctic, ja que en la resignació obstinada i abdicadora a fer que tot continuï igual cada dia s'assemblen més convergents i socialistes, sembla raonable el No en el referèndum com un pas previ al que seria el més lògic i pràctic: quedar-nos amb Esquerra Republicana i el Partit Popular aclariria força les coses als ciutadans.

Entretant, què tenim? Una voluntat col·lectiva disposada a un cert sacrifici per obtenir, qui sap en quins terminis, qui sap amb quin cost, la carta de naturalesa que el sobiranisme reclama? Hi ha autèntica voluntat de diàleg, o sigui de renúncia, per part dels poders fàctics? El ciutadà, és a dir el contribuent, és capaç de plantejar-se a fons i seriosament el fet que la plena sobirania només li reportaria avantatges en tots els aspectes, no tan sols els emblemàtics, els sentimentals, els identitaris -coses que a més d'un els fan angúnia-, sinó fins i tot -o sobretot- els més elementals i quotidians, en els serveis públics, en el preu dels productes bàsics, però que el camí per arribar-hi estaria eriçat de sacrificis, d'incerteses, de pèrdues transitòries? Tinc la meva resposta, però em penso que no cal que la digui.

La conclusió és la que és. M'agradaria -potser- que algú me la fes menjar, que me la fessin menjar els fets, però de moment no en sé veure d'altra: no som una nació.


Comments: Post a Comment



<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?