Monday, July 03, 2006
Les «victòries» del «sí»
CARLES CASTELLANOS I LLORENÇ..
Constatació. Ara ja sabem que hi ha un terç de les persones amb dret de vot que sempre diran que sí... mentre que ho diguin els qui manen i mentre sembli que es vota alguna cosa més que vint-i-set anys abans. No hi fa res que allò que es vota no resolgui cap dels problemes econòmics o polítics que hem d'abordar com a col·lectivitat. Ells (i elles) votaran –amb més o menys ganes, és igual– el que diguin els amos sense excepció, sense fer cas de necessitats ni de procediments. És l'assentiment cec, és la victòria del «sí senyor».
Peix al cove. És la victòria altrament del pragmatisme, del realisme... «màgic» (hop!, hop! i res!) però que darrerament ha incorporat alguna millora. Si l'època convergent es pot simbolitzar amb un gran cove amb un minipeix a dins, el mandat PSC-PSOE incorpora la troballa ideològica del pàharu en manu. Feliç eslògan que expressa tota la dignitat intel·lectual d'una victòria tan vanament celebrada!
Déu mos en guard, d'un de pitjor. És la victòria de la por, també. Un amo «bo» a Madrid és millor que un de dolent. Tothom contra el PP! No hi fa res que l'amo bo es fonamenti en la negació de tota mena de reconeixement (no a ser una nació, no a les seleccions nacionals, no al català a Europa, imposició de les matrícules espanyolitzants, exaltació de les seleccions esportives estatals...) i que estigui instal·lat en l'espoliació econòmica més absoluta (sí als impostos abusius, sí als peatges, sí al pagament dels llibres de text, sí a la precarietat social, si a la manca d'infraestructures, sí als privilegis d'Iberia, de Telefónica, de Renfe...). El que sembla més important és que l'amo sigui més simpàtic que els franquistes i els seus successors. Res més. Cap consideració de continguts, cap valoració funcional. És el pànic pur i pelat, erigit en expressió política suprema.
Tot s'hi val. Amb aquest assentiment se sap que s'avalen les retallades seguides dels sarcasmes més cruels. I també les maniobres indignes. Tot plegat és dir que sí a l'exacció, sí a la burla i a la humiliació. És fins i tot estimar i enaltir la traïció com a mètode polític. És la informació barroera, baixa de sostre. És igual. Els (i les) del «sí senyor» acaten, com si amb l'acatament s'acabés tota possibilitat d'expressió.
Fi d'una època. Em permetreu que no estigui d'acord amb aquesta filosofia que mena directament a l'amoltonament i al gregarisme. Però també és cert que potser calia passar per això, calia passar per la immolació i l'autohumiliació col·lectives per posar punt final a un període polític caduc i obsolet, en què la democràcia ha estat un bé més aviat escàs. Només quan les contradiccions s'accentuen amb estridència pot despuntar-ne una de superació.
Autodeterminació. Democràcia col·lectiva vol dir dret de la nació a decidir, dret d'autodeterminació; aquesta és la sortida. L'experiència d'aquests mesos ens ha de portar a pensar de manera col·lectiva en una solució més enllà dels canals estrets de la monarquia parlamentària espanyola. Ja n'hi ha prou de jugar sempre en camp contrari, de partides amb les cartes marcades, de la matemàtica electoral minoritzant on la derrota numèrica dins Espanya és l'única sortida. Algú pot justificar per quina raó una persona de Madrid ha de saber millor que una d'aquí què és el que convé a Catalunya i als Països Catalans? És que hi ha persones amb més drets que d'altres, d'acord amb el lloc on han nascut? Sí, és cert: a Madrid (i el seu entorn) és on hi ha la cúpula militar, la de la policia i la de la conferència episcopal. I la premsa del règim. I què? Això els dóna més drets? Això els ha de fer superiors a nosaltres i amb el dret de decidir en nom nostre? N'hi ha que creuen que sí.
Constatació. Ara ja sabem que hi ha un terç de les persones amb dret de vot que sempre diran que sí... mentre que ho diguin els qui manen i mentre sembli que es vota alguna cosa més que vint-i-set anys abans. No hi fa res que allò que es vota no resolgui cap dels problemes econòmics o polítics que hem d'abordar com a col·lectivitat. Ells (i elles) votaran –amb més o menys ganes, és igual– el que diguin els amos sense excepció, sense fer cas de necessitats ni de procediments. És l'assentiment cec, és la victòria del «sí senyor».
Peix al cove. És la victòria altrament del pragmatisme, del realisme... «màgic» (hop!, hop! i res!) però que darrerament ha incorporat alguna millora. Si l'època convergent es pot simbolitzar amb un gran cove amb un minipeix a dins, el mandat PSC-PSOE incorpora la troballa ideològica del pàharu en manu. Feliç eslògan que expressa tota la dignitat intel·lectual d'una victòria tan vanament celebrada!
Déu mos en guard, d'un de pitjor. És la victòria de la por, també. Un amo «bo» a Madrid és millor que un de dolent. Tothom contra el PP! No hi fa res que l'amo bo es fonamenti en la negació de tota mena de reconeixement (no a ser una nació, no a les seleccions nacionals, no al català a Europa, imposició de les matrícules espanyolitzants, exaltació de les seleccions esportives estatals...) i que estigui instal·lat en l'espoliació econòmica més absoluta (sí als impostos abusius, sí als peatges, sí al pagament dels llibres de text, sí a la precarietat social, si a la manca d'infraestructures, sí als privilegis d'Iberia, de Telefónica, de Renfe...). El que sembla més important és que l'amo sigui més simpàtic que els franquistes i els seus successors. Res més. Cap consideració de continguts, cap valoració funcional. És el pànic pur i pelat, erigit en expressió política suprema.
Tot s'hi val. Amb aquest assentiment se sap que s'avalen les retallades seguides dels sarcasmes més cruels. I també les maniobres indignes. Tot plegat és dir que sí a l'exacció, sí a la burla i a la humiliació. És fins i tot estimar i enaltir la traïció com a mètode polític. És la informació barroera, baixa de sostre. És igual. Els (i les) del «sí senyor» acaten, com si amb l'acatament s'acabés tota possibilitat d'expressió.
Fi d'una època. Em permetreu que no estigui d'acord amb aquesta filosofia que mena directament a l'amoltonament i al gregarisme. Però també és cert que potser calia passar per això, calia passar per la immolació i l'autohumiliació col·lectives per posar punt final a un període polític caduc i obsolet, en què la democràcia ha estat un bé més aviat escàs. Només quan les contradiccions s'accentuen amb estridència pot despuntar-ne una de superació.
Autodeterminació. Democràcia col·lectiva vol dir dret de la nació a decidir, dret d'autodeterminació; aquesta és la sortida. L'experiència d'aquests mesos ens ha de portar a pensar de manera col·lectiva en una solució més enllà dels canals estrets de la monarquia parlamentària espanyola. Ja n'hi ha prou de jugar sempre en camp contrari, de partides amb les cartes marcades, de la matemàtica electoral minoritzant on la derrota numèrica dins Espanya és l'única sortida. Algú pot justificar per quina raó una persona de Madrid ha de saber millor que una d'aquí què és el que convé a Catalunya i als Països Catalans? És que hi ha persones amb més drets que d'altres, d'acord amb el lloc on han nascut? Sí, és cert: a Madrid (i el seu entorn) és on hi ha la cúpula militar, la de la policia i la de la conferència episcopal. I la premsa del règim. I què? Això els dóna més drets? Això els ha de fer superiors a nosaltres i amb el dret de decidir en nom nostre? N'hi ha que creuen que sí.
# posted by Pol G.G @ 5:15 AM 
