Wednesday, August 16, 2006

 

Actualitat de la independència

ENRIC MARÍN I OTTO..

En una entrevista recent en aquest diari, Artur Mas deia que «ser catalanista vol dir defensar com a prioritat el teu país, que és Catalunya». És, certament, una definició molt tàctica, molt instrumental, per algú que es defineix políticament com a nacionalista. Una mica més endavant, referint-se als eventuals pactes d'aquesta tardor, defensa la idea que ha de governar qui guanyi les eleccions, sense deixar de demanar als altres que declarin amb qui volen pactar abans de conèixer els resultats electorals.

Altrament, diu, faríem «un ús fraudulent de la democràcia». Ho il·lustra amb l'afirmació següent: «He de poder dir als militants socialistes que potser Montilla serà president gràcies als independentistes.» Cadascuna d'aquestes afirmacions mereixeria més d'un article de comentari i reflexió. Confesso, però, que veure com un polític que, insisteixo, es defineix com a nacionalista intenta condicionar una part de l'electorat mostrant l'opció independentista com si fos un espantall em va produir una certa estupefacció. Tan separat està ja l'actual candidat de CiU de tota perspectiva sobiranista, just quan el sobiranisme esdevé eix central de la política catalana? Tan temible és la perspectiva de la independència?

Parlem-ne. Què és avui la independència? En sentit etimològic, independència significa no-dependència. I en un context de domini aclaparador de l'Estat nació, l'única manera de representar-se la no-dependència era la separació. Tal com es va configurant al llarg del segle XIX, l'Estat nació era l'homogeneïtat tancada i imposada del mercat (l'economia), de la cultura (llengua, educació...) i de l'imaginari polític. Per això les formulacions originals de l'independentisme eren inevitablement separatistes. Es tractava de crear un Estat nació, és a dir, un «compartiment estanc» propi.

Després de dos segles de domini d'aquest imaginari, encara avui, per a molta gent, independentisme és sinònim estricte de separatisme.
És un fet sabut que, en el nou context de globalització, ni l'economia, ni la política ni la cultura poden viure dins un vedat imposat pels estats dits nacionals. Les dificultats d'adaptació d'aquests vells estats nacionals a les noves realitats mundials no fan obsoleta la perspectiva de la no-dependència.

Al contrari. El que s'està produint és l'aparició de nous escenaris i de noves formes de distribució del poder polític i econòmic. Com a conseqüència, en aquesta nova situació, la lògica de la independència nacional ja no és la de la separació, és la de l'agregació des de l'exercici de la pròpia sobirania. Des del dret a decidir. Independència és decidir quins espais de la teva sobirania vols compartir.

Així, doncs, pot Catalunya renunciar al sobiranisme? Aquí, a Madrid o a París, pot un nacionalista no ser sobiranista?

Comments:
Nacionalista és sinònim d'independentista. Com a mínim als diccionaris homologats.
Tot el demés és marejar la perdiu per qüestions tacticistes.
Com els que diuen el contrari: que són independentistes i, per tant, no-nacionalistes.
Marejar la perdiu i dividir els catalans. Això és el que fan.
 
Post a Comment



<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?