Monday, February 26, 2007
Se'n va, Escòcia?
JOE LINEHAN..
La independència donaria pas a un govern socialista d'esquerres, cosa que donaria més oportunitats per frenar, i fins i tot per fer retrocedir, l'avenç del neoliberalisme rampant a l'actual Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.
«Si Escòcia vol separar-se, els britànics no poden oposar-s'hi.» Així resava recentment el titular d'un article del diari britànic The Guardian. Basant-se en dues enquestes d'opinió entre la població escocesa, el veterà periodista anglès Simon Jenkins argumentava que la realitat d'Europa avui dia és la d'emergents i modernes nacions sense estat que estan guanyant la partida, amb arguments coherents i democràtics, als antics estats nació. Les enquestes indicaven que a Escòcia el suport a una nació independent ha augmentat fins a un 52% de l'electorat, i que, en els últims 25 anys, els que es veuen com a scottish han passat de la meitat a un 75%, mentre que els que responen que se senten british, tot curt, ja només són un 20% –la meitat que fa un quart de segle.
L'argument central a favor del fet que una nació aconsegueixi la independència, separant-se dels seus veïns, és que pot millorar els beneficis materials dels ciutadans. Així, pot tenir més beneficis econòmics i socials. A més, en tenir un accés més directe als seus representatius electes, també pot tenir més avantatges polítics.
En el cas d'Escòcia, d'altra banda, la independència suposaria un govern socialista d'esquerres, la qual cosa donaria més oportunitats per frenar, i fins i tot per fer retrocedir, l'avenç del neoliberalisme rampant a l'actual Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord. Tot plegat comportaria un Parlament que treballés a favor de la pau (no a favor de guerres com la de l'Iraq) i que tancaria la base de submarins equipats amb els míssils Trident (situada lluny de les ciutats angleses), entre altres avenços. I tots aquests avantatges vindrien sense tenir l'excusa de culpar de tots els mals la metròpoli de Londres.
Per a la classe política britànica la situació és tan preocupant –no pot recórrer ni a la lluita armada ni al «terrorisme» com a excusa–, que la plana major del govern britànic va viatjar a Escòcia al novembre com si fos, segons Simon Jenkins, «una banda de cavallers espanyols afanyant-se a sortir del llibertinatge de Madrid per sufocar una rebel·lió a les seves províncies». L'objectiu de la reunió era frenar l'èxit del Partit Nacionalista Escocès, liderat per Alex Salmond, abans dels comicis del maig d'enguany. Efectivament, per al govern laborista, cal evitar que sorgeixi un estat independent al nord del «Regne Unit», la qual cosa comportaria la pèrdua d'uns 50 escons –i la del poder– al Parlament de Londres. Segons el periodista anglès, «qualsevol brot d'autonomisme és considerat, pels reaccionaris britànics, com una insubordinació de gent que no coneix els seus propis interessos.» És més, pel que fa al «territori nacional», els paternalistes britànics (la majoria, anglesos) creuen, segons Jenkins, que «les coses grans són boniques si són britàniques», que «el pensament únic actual sosté que qualsevol persona –escocesa, gal·lesa, nord-irlandesa o, fins i tot, qualsevol iraquià o afganès– ha d'estar millor sota la sobirania benigna de Londres. A Westminster l'imperialisme continua sent el modus operandi per defecte.» Paraules molt dures procedents d'un dels degans del periodisme britànic.
«L'autodeterminació és la nova política», diu aquest columnista de The Guardian pensant en els casos d'Irlanda, Eslovàquia i els estats bàltics com a estats que s'han beneficiat amb la independència. A més, critica la hipocresia del govern britànic per mostrar-se a favor de l'autodeterminació per a tots els altres casos, «arribant, fins i tot, a imposar-la a l'antiga Iugoslàvia i a l'Iraq/Kurdistan.» En acabat, Jenkins conclou amb la següent consideració: «Si els escocesos volen revocar la llei de 1707, els britànics no poden oposar-s'hi. La història de l'últim quart de segle és que un estat no té legitimitat sense el consentiment dels seus territoris minoritaris [...]. En el debat, el poder sempre serà centrípet i la democràcia, sempre centrífuga. Jo prefereixo la democràcia.»
La independència donaria pas a un govern socialista d'esquerres, cosa que donaria més oportunitats per frenar, i fins i tot per fer retrocedir, l'avenç del neoliberalisme rampant a l'actual Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.
«Si Escòcia vol separar-se, els britànics no poden oposar-s'hi.» Així resava recentment el titular d'un article del diari britànic The Guardian. Basant-se en dues enquestes d'opinió entre la població escocesa, el veterà periodista anglès Simon Jenkins argumentava que la realitat d'Europa avui dia és la d'emergents i modernes nacions sense estat que estan guanyant la partida, amb arguments coherents i democràtics, als antics estats nació. Les enquestes indicaven que a Escòcia el suport a una nació independent ha augmentat fins a un 52% de l'electorat, i que, en els últims 25 anys, els que es veuen com a scottish han passat de la meitat a un 75%, mentre que els que responen que se senten british, tot curt, ja només són un 20% –la meitat que fa un quart de segle.
L'argument central a favor del fet que una nació aconsegueixi la independència, separant-se dels seus veïns, és que pot millorar els beneficis materials dels ciutadans. Així, pot tenir més beneficis econòmics i socials. A més, en tenir un accés més directe als seus representatius electes, també pot tenir més avantatges polítics.
En el cas d'Escòcia, d'altra banda, la independència suposaria un govern socialista d'esquerres, la qual cosa donaria més oportunitats per frenar, i fins i tot per fer retrocedir, l'avenç del neoliberalisme rampant a l'actual Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord. Tot plegat comportaria un Parlament que treballés a favor de la pau (no a favor de guerres com la de l'Iraq) i que tancaria la base de submarins equipats amb els míssils Trident (situada lluny de les ciutats angleses), entre altres avenços. I tots aquests avantatges vindrien sense tenir l'excusa de culpar de tots els mals la metròpoli de Londres.
Per a la classe política britànica la situació és tan preocupant –no pot recórrer ni a la lluita armada ni al «terrorisme» com a excusa–, que la plana major del govern britànic va viatjar a Escòcia al novembre com si fos, segons Simon Jenkins, «una banda de cavallers espanyols afanyant-se a sortir del llibertinatge de Madrid per sufocar una rebel·lió a les seves províncies». L'objectiu de la reunió era frenar l'èxit del Partit Nacionalista Escocès, liderat per Alex Salmond, abans dels comicis del maig d'enguany. Efectivament, per al govern laborista, cal evitar que sorgeixi un estat independent al nord del «Regne Unit», la qual cosa comportaria la pèrdua d'uns 50 escons –i la del poder– al Parlament de Londres. Segons el periodista anglès, «qualsevol brot d'autonomisme és considerat, pels reaccionaris britànics, com una insubordinació de gent que no coneix els seus propis interessos.» És més, pel que fa al «territori nacional», els paternalistes britànics (la majoria, anglesos) creuen, segons Jenkins, que «les coses grans són boniques si són britàniques», que «el pensament únic actual sosté que qualsevol persona –escocesa, gal·lesa, nord-irlandesa o, fins i tot, qualsevol iraquià o afganès– ha d'estar millor sota la sobirania benigna de Londres. A Westminster l'imperialisme continua sent el modus operandi per defecte.» Paraules molt dures procedents d'un dels degans del periodisme britànic.
«L'autodeterminació és la nova política», diu aquest columnista de The Guardian pensant en els casos d'Irlanda, Eslovàquia i els estats bàltics com a estats que s'han beneficiat amb la independència. A més, critica la hipocresia del govern britànic per mostrar-se a favor de l'autodeterminació per a tots els altres casos, «arribant, fins i tot, a imposar-la a l'antiga Iugoslàvia i a l'Iraq/Kurdistan.» En acabat, Jenkins conclou amb la següent consideració: «Si els escocesos volen revocar la llei de 1707, els britànics no poden oposar-s'hi. La història de l'últim quart de segle és que un estat no té legitimitat sense el consentiment dels seus territoris minoritaris [...]. En el debat, el poder sempre serà centrípet i la democràcia, sempre centrífuga. Jo prefereixo la democràcia.»
# posted by Pol G.G @ 3:28 PM 
