Saló de lectura "INDEPENDENTISTA"

JOSEP MARIA PASQUAL.

Si no fos perquè l'autodeterminació és una hipòtesi vàlida en els escenaris de futur per a Catalunya, no s'hauria desfermat l'onada de malediccions que han pronunciat les autoritats de l'ortodòxia autonòmica, de dreta i d'esquerra. Una qüestió és l'encert o el desencert de Xavier Vendrell en la provocació del debat que ha centrat l'interès politicoinformatiu. No podem saber si eren unes declaracions calculades o mal calculades. I una altra qüestió és el desenllaç del debat durant tota aquesta setmana, en els mitjans de comunicació, al Parlament i en el govern. Això també és política, no només la gestió. Estem en un sistema de partits i els partits han de dir i fer. Si ho fan amb èxit o fracàs, ja ho decideixen els electors cada quatre anys.

Però més enllà de la iniciativa particular de Vendrell (o d'ERC) i del joc polític de tots (del col·lectiu de partits parlamentaris), hi ha una tercera qüestió que rebufa cada vegada que surt a debat (i surt cíclicament) la matèria de l'autodeterminació. S'ha pogut comprovar aquests dies que l'autodeterminació (no el dret, ni l'exercici del dret, sinó només l'esment) provoca una urticària insuportable en una majoria significativa dels referents mediàtics habituals. Autodeterminació és anatema.

Podem imaginar que el dia que se celebri el referèndum de l'autodeterminació de Catalunya, la campanya pel «no» serà potentíssima, amb un argumentari molt ben lligat. Així ha estat en tots els països que han viscut un procés d'aquesta mena i, a Catalunya, no té per què ser diferent. Justament un referèndum és una de les concrecions més netes d'això que se'n diu democràcia participativa (de la qual s'omple la boca tanta gent). I només faltaria que, arribat el moment, no es visqués un magnífic duel d'arguments i de contraarguments, tant de la banda del «sí» com de la banda del «no».

Però, curiosament, el que està passant ara (i ha passat sempre des de la mort de Franco) és que els partidaris del «no» no argumenten el «no» com a resposta al referèndum de l'autodeterminació, sinó que argumenten el «no» a la celebració mateixa del referèndum. L'anatema.

Entre els arguments principals d'aquest «no» a la celebració n'hi ha tres. El primer, que es dividiria la societat en dues parts. El segon, que és il·legal. I el tercer, que l'autodeterminació no interessa perquè és un debat que se situa en un córner i no al centre del terreny de joc.

En veritat, si no surten arguments més sòlids pel «no», pronostico que tard o d'hora ens instal·larem en l'escenari del referèndum. També per tres raons. La primera, perquè qualsevol consulta divideix (sobretot la que divideix en dreta i esquerra), i la divisió és prèvia a la consulta mateixa. La segona, perquè la legalitat és dinàmica i no estàtica (i ha d'emparar les majories i les minories democràtiques). I tercera, perquè l'autodeterminació està explícitament recollida en els projectes polítics actuals, almenys, de CDC i d'ERC (suficients per tirar el córner i rematar-lo).

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2339182

Joel Joan i Oriol Junqueras

Nosaltres som independentistes. Nosaltres volem la independència de Catalunya, per la mateixa raó que estimem la llibertat i la justícia. Malauradament, no podem treballar simultàniament arreu del planeta. I, per tant, concentrem els esforços en el nostre entorn més immediat: en la nostra pàtria. Parafrasejant el president Lluís Companys, en el món existeixen moltes causes de justícia i totes elles mereixen la nostra atenció, però Catalunya només ens té a nosaltres. Nosaltres volem la independència per ella mateixa. Senzillament, perquè volem ser lliures. I, a més, volem construir un país pròsper i just. De fet, si el nostre país ja fos independent, seguiríem treballant per construir l'estat del benestar més innovador, cohesionat i sostenible del món. De la mateixa manera que, encara que els Estats espanyol i francès fossin els més democràtics, justos i rics del planeta, seguiríem lluitant per la independència. Nosaltres hi tenim dret per la senzilla raó que la volem. Volem ser el que som. En funció de la nostra història, de la nostra cultura i dels nostres projectes de futur. No tots els nostres conciutadans comparteixen el nostre sentiment nacional, però tenim prou arguments econòmics per portar-los a militar en l'independentisme. El benestar i la justícia social poden ser en ells mateixos un objectiu; però també són instruments estratègics per assolir una majoria electoral, que ens permeti conquerir la nostra plena sobirania amb un referèndum d'autodeterminació, tutelat per les institucions internacionals. Tal com ha passat a Montenegro. Sobirania i Progrés fa una crida nacional a exercir el dret de decidir que volem ser lliures.

JOE LINEHAN..

La independència donaria pas a un govern socialista d'esquerres, cosa que donaria més oportunitats per frenar, i fins i tot per fer retrocedir, l'avenç del neoliberalisme rampant a l'actual Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.

«Si Escòcia vol separar-se, els britànics no poden oposar-s'hi.» Així resava recentment el titular d'un article del diari britànic The Guardian. Basant-se en dues enquestes d'opinió entre la població escocesa, el veterà periodista anglès Simon Jenkins argumentava que la realitat d'Europa avui dia és la d'emergents i modernes nacions sense estat que estan guanyant la partida, amb arguments coherents i democràtics, als antics estats nació. Les enquestes indicaven que a Escòcia el suport a una nació independent ha augmentat fins a un 52% de l'electorat, i que, en els últims 25 anys, els que es veuen com a scottish han passat de la meitat a un 75%, mentre que els que responen que se senten british, tot curt, ja només són un 20% –la meitat que fa un quart de segle.

L'argument central a favor del fet que una nació aconsegueixi la independència, separant-se dels seus veïns, és que pot millorar els beneficis materials dels ciutadans. Així, pot tenir més beneficis econòmics i socials. A més, en tenir un accés més directe als seus representatius electes, també pot tenir més avantatges polítics.

En el cas d'Escòcia, d'altra banda, la independència suposaria un govern socialista d'esquerres, la qual cosa donaria més oportunitats per frenar, i fins i tot per fer retrocedir, l'avenç del neoliberalisme rampant a l'actual Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord. Tot plegat comportaria un Parlament que treballés a favor de la pau (no a favor de guerres com la de l'Iraq) i que tancaria la base de submarins equipats amb els míssils Trident (situada lluny de les ciutats angleses), entre altres avenços. I tots aquests avantatges vindrien sense tenir l'excusa de culpar de tots els mals la metròpoli de Londres.

Per a la classe política britànica la situació és tan preocupant –no pot recórrer ni a la lluita armada ni al «terrorisme» com a excusa–, que la plana major del govern britànic va viatjar a Escòcia al novembre com si fos, segons Simon Jenkins, «una banda de cavallers espanyols afanyant-se a sortir del llibertinatge de Madrid per sufocar una rebel·lió a les seves províncies». L'objectiu de la reunió era frenar l'èxit del Partit Nacionalista Escocès, liderat per Alex Salmond, abans dels comicis del maig d'enguany. Efectivament, per al govern laborista, cal evitar que sorgeixi un estat independent al nord del «Regne Unit», la qual cosa comportaria la pèrdua d'uns 50 escons –i la del poder– al Parlament de Londres. Segons el periodista anglès, «qualsevol brot d'autonomisme és considerat, pels reaccionaris britànics, com una insubordinació de gent que no coneix els seus propis interessos.» És més, pel que fa al «territori nacional», els paternalistes britànics (la majoria, anglesos) creuen, segons Jenkins, que «les coses grans són boniques si són britàniques», que «el pensament únic actual sosté que qualsevol persona –escocesa, gal·lesa, nord-irlandesa o, fins i tot, qualsevol iraquià o afganès– ha d'estar millor sota la sobirania benigna de Londres. A Westminster l'imperialisme continua sent el modus operandi per defecte.» Paraules molt dures procedents d'un dels degans del periodisme britànic.

«L'autodeterminació és la nova política», diu aquest columnista de The Guardian pensant en els casos d'Irlanda, Eslovàquia i els estats bàltics com a estats que s'han beneficiat amb la independència. A més, critica la hipocresia del govern britànic per mostrar-se a favor de l'autodeterminació per a tots els altres casos, «arribant, fins i tot, a imposar-la a l'antiga Iugoslàvia i a l'Iraq/Kurdistan.» En acabat, Jenkins conclou amb la següent consideració: «Si els escocesos volen revocar la llei de 1707, els britànics no poden oposar-s'hi. La història de l'últim quart de segle és que un estat no té legitimitat sense el consentiment dels seus territoris minoritaris [...]. En el debat, el poder sempre serà centrípet i la democràcia, sempre centrífuga. Jo prefereixo la democràcia.»

Xavier Vendrell

Alguns independentistes acusen Esquerra d'haver renunciat a la passió nacional i d'utilitzar arguments superficials que no corresponen a un partit com el que històricament ha estat Esquerra. Aquests diuen que, els que estimem aquest país, no l'estimem perquè tingui uns serveis fantàstics, unes prestacions meravelloses i unes autopistes asfaltades amb quitrà de primera, tot i que això ens agradi.

L'estimem perquè és el nostre, i això comporta que n'estimem la seva llengua, la seva cultura i les seves tradicions. Allò que ens ha anat fent com som, amb tota la seva càrrega històrica. I que detesten els que ens han volgut fer desaparèixer, els que ens han volgut diluir dins la identitat espanyola.

És clar, als independentistes d'Esquerra també. Tots, segurament, estem d'acord amb aquests independentistes que parlen amb el cor. Però casa nostra és terra d'acollida, de gent que no se sent només catalana, i a aquestes persones no les podem convèncer amb discursos sorgits únicament del cor, hem de convèncer-les amb allò que és pràctic i útil per al seu dia a dia.

I les hem de convèncer perquè només sumant una bona part d'elles aconseguirem guanyar un referèndum. A totes aquestes persones no independentistes, que necessitem sumar al projecte independentista, no els podem sermonejar que aquest és un país amb una història de llegenda, amb una llengua i una cultura pròpia d'un valor únic, tot i que sigui així.

A aquesta part important de la ciutadania, només la podem incorporar al nostre projecte amb serveis i benestar. I si ells se senten bé en aquesta terra, amb el temps se sentiran catalans de cor sense que ningú pugui exigir-los deixar d'estimar la seva terra d'origen, i els seus fills estaran plenament integrats en aquest país. I la prova que això és possible són els centenars d'independentistes de pares procedents de la immigració espanyola dels anys 60.

A aquests no independentistes els preocupa la qualitat dels serveis que puguin tenir al costat de casa, perquè és el seu dia a dia, i és el lloc on viuran els seus fills, encara que quan ells es jubilin puguin tornar al seu poble natal. No és cert que prefereixin tenir bons hospitals a Còrdova o a Lleó abans que aquí. Volen hospitals bons arreu, perquè si els agafa un atac de pedra demà passat no aniran a Còrdova, sinó a Bellvitge o a l'Arnau de Vilanova, i els importa que Bellvitge o l'Arnau de Vilanova els pugui donar un servei de qualitat. En canvi, sí que veuen que quan els seus familiars de Granada se'n van a Albacete, o els de Madrid a buscar la platja a la costa, les carretes són fantàstiques i sense cues, i aquí, en canvi, si volen sortir de la ciutat un cap de setmana, han de suportar hores de cua i a més a més han de pagar peatges.

Només demostrant-los que si aconseguim no dependre d'Espanya millorarà la seva qualitat de vida, només fent-los veure que 1.200 euros per persona i any, és a dir, tot el treball d'un mes, se'n va a inflar encara més el dèficit fiscal històric i provat de Catalunya, només amb pedagogia, doncs, aconseguirem sumar-los a les nostres files i guanyar un referèndum.

I ja sé que no és fàcil d'acceptar que un element que reforça aquesta línia pedagògica és convertir José Montilla en el nostre president, però aquesta és la clau perquè persones no nacionalistes esdevinguin independentistes. Fer president Montilla demostra que els independentistes no anem en contra de ningú, sinó que anem a favor de tothom que viu en aquesta terra. Sabem que no tothom entén que Esquerra estigui formant part d'un govern que no sempre reacciona amb la contundència que els independentistes voldríem davant les agressions de l'Estat.

Podem entendre que hi hagi independentistes que se sentirien més còmodes amb una Esquerra fora del govern fent una ferma oposició. Fins i tot som conscients que hi ha persones que consideren que som al govern pel càrrec. Si fóssim al govern per això hauríem pactat amb CiU, que ens n'oferia més. Però la presència d'Esquerra al govern respon a una estratègia pensada i ben definida. Creiem que només amb Esquerra al govern és possible construir estructures d'Estat, i que només amb Esquerra governant amb partits no nacionalistes, farem que ciutadans no nacionalistes esdevinguin independentistes.

Joan Carretero

Les eleccions del passat mes de novembre, la formació del nou govern de la Generalitat i el comportament del partit que va fer possible que el govern fos aquest i no un altre, ERC, han estat objecte, en els últims mesos, d’una gran quantitat d’anàlisis. Jo he deixat passar, intencionadament, un temps més que prudencial per fer pública la meva, amb l’objectiu de guanyar perspectiva per comprendre millor alguns esdeveniments, tot observant, alhora, els primers passos del flamant govern Montilla.

El 2003 em comptava, ja des de molt abans de les eleccions d’aquell any, entre la immensa majoria de militants d’ERC que crèiem que, si els resultats ho feien possible, el nostre partit havia d’optar per formar un govern amb el PSC i Iniciativa.

La necessària alternança després de 23 anys de govern del mateix color polític, l’impuls d’un nou Estatut ambiciós (molt més difícil amb el PSC a l’oposició) i les possibilitats de creixement electoral que per a ERC implicaria la seva entrada en el govern en una posició de força decisiva per al canvi eren els principals motius sobre els quals descansava la meva posició.Tres anys més tard, la situació s’havia modificat substancialment. El tripartit va tenir els accidents de recorregut que tots coneixem, i va acabar amb l’expulsió humiliant dels consellers d’ERC del govern per haver-se atrevit a defensar l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya contra les retallades perpetrades per Zapatero (amb la complicitat activa del PSC) i assumides amb entusiasme per Mas.

Els resultats electorals de l’1-N van deixar CiU com a clara guanyadora dels comicis, malgrat que els seus resultats s’han de considerar penosos, vistes les expectatives i la situació política. Però el sotrac electoral més gran el van patir el PSC i ERC, amb la pèrdua de prop de la quarta part dels seus vots. Com és ben sabut, ERC va obtenir gairebé 130.000 vots menys que el 2003.
Fent gala d’una velocitat de decisió de vertigen, la direcció d’ERC va optar pel pacte amb el PSC, un cop aquest partit, per pur instint de supervivència, va descartar fer Mas president de la Generalitat. No hi ha cap dubte que la rapidesa del decantament evidencia que l’estratègia de la direcció del partit assenyalava clarament en una determinada direcció ja abans de les eleccions.

De fet, hi havia altres indicis en aquest sentit: alts càrrecs del govern amb carnet d’ERC no van cessar fins pràcticament l’inici de la campanya electoral, i càrrecs de confiança d’alguns departaments governamentals també militants d’Esquerra no van deixar els seus llocs en cap moment. Sense una clara voluntat prèvia (i no només per part d’ERC, és clar) de reedició del tripartit, aquestes situacions insòlites no s’haurien produït, evidentment.

Cal subratllar que ERC va fer president de la Generalitat un polític severament castigat pels electors, que no apareixia en cap enquesta com a preferit per a ocupar el càrrec (tampoc, per cert, entre els electors d’ERC) i per molta diferència. Però el que em sembla mentida és que admetem, de gust segons sembla, que aquest president ens imposi una disciplina de ferro i un silenci sepulcral, tot difuminant el nostre perfil propi en benefici de l’actuació com “un sol govern”, amb “un lideratge sòlid” i “un president que mani”. No està malament l’autoritat que ha aconseguit, sense baixar de l’autocar, el president que va obtenir a les urnes una majoria aclaparadora de 37 escons…

És necessari també analitzar la ideologia del president de la Generalitat (gràcies als nostres vots) i del seu entorn més immediat (l’aparell del PSC), a partir d’algunes actuacions seves no gaire llunyanes en el temps. Veiem, per exemple, que el PSC va introduir, en plena campanya electoral, la llavor de la discòrdia lingüística, amb la seva proposta de debat cara a cara amb el candidat convergent en llengua castellana i per a tot l’Estat (ni el PP mai no havia gosat plantejar debats en castellà a les eleccions al Parlament); observem com es va deixar agombolar per una plataforma de suport amb un discurs antinacional calcat del dels inspiradors dels Ciutadans; sentim la música de fons del seu discurs, que demana superar el “debat identitari” (que és com els progres amb mala consciència anomenen ara les reivindicacions nacionals pròpies de totes les nacions que no poden exercir la seva sobirania), per centrar-se en les qüestions “socials” (com si la superació del pèssim finançament de Catalunya, per exemple, no anés íntimament lligada a la millora de les prestacions socials).

Jo mateix vaig comprovar, quan formava part del govern, com l’aparell del PSC va lluitar aferrissadament, durant la tramitació del nou Estatut, per aconseguir que el règim jurídic i el finançament dels ajuntaments i les diputacions/vegueries continués en mans de l’Estat i no fos assumit pel Parlament de Catalunya, cosa que van acabar aconseguint en bona part gràcies a la retallada posterior dels seus companys de partit als ministeris. Per cert, que el model de règim local i organització territorial que defensàvem nosaltres (competència de la Generalitat) és el de tots els Estats federals del món, mentre que els suposats federalistes defensaven un model estrictament centralista…

VÍCTOR ALEXANDRE..

Un llibre aboca porqueria sobre Lluís Companys i el sotmet a un doble judici: el sumaríssim que el va portar a l'afusellament i el d'intencions que li fan. Tenen un denominador comú: la indefensió del president

La Catalunya d'avui és una nació que ha perdut el costum d'honorar les persones que van donar la vida per ella. Totes aquelles figures que en qualsevol altra nació amb un mínim d'autoestima serien lloades i respectades, a Catalunya són menystingudes, desacreditades i, fins i tot, com passa sovint, blasmades. Lluís Companys és una d'aquestes figures.

El seu assassinat i la dignitat amb què es va lliurar a la mort en nom de Catalunya són tan indiscutibles als ulls de la història que alguna ànima arrogant del país –emparant-se en l'autodefinició de catalanista i amb el suport de l'Esfera dels Llibres, del grup que edita el diari El Mundo– ja s'ha afanyat a escorcollar i escampar les nombroses contradiccions que l'afectaven com a ésser humà per mitjà d'un llibre titulat La veritat no necessita màrtirs .

Un llibre, per cert, que ha estat elogiat i rebut amb els braços oberts per la dreta més feixista espanyola. En les seves pàgines, el seu autor, Enric Vila, i l'esfera literària de l'espanyolisme emmascarat aboquen tanta porqueria com poden sobre el nom de Lluís Companys afirmant que era un ésser melodramàtic, fatalista i malaltís, un cercador de glòria, un egòlatra, un vanitós, un fracassat políticament mort que «els nazis, en lliurar-lo a Franco, van ressuscitar». D'aquesta manera, sotmeten Companys a un doble judici: el judici sumaríssim que se li va fer l'any 1940 i el judici d'intencions que ara li fan. Dos judicis, a més, units per un trist denominador comú: la indefensió de Companys.

No hi ha dubte que la recerca de la veritat sempre és lloable; sempre, és clar, que la recerca no sigui un pretext per justificar una sentència condemnatòria feta a priori. Per tant, qui vulgui conèixer l'autèntica veritat sobre Companys, cal que llegeixi els llibres Guerra Civil i Nacionalisme català , de Víctor Castells. En ells no hi trobarà autoodi, sinó autoestima. L'afany per cercar els aspectes foscos dels herois nacionals és positiu quan la nació a la qual pertanyen és una nació lliure, sobirana i independent.

Un Estat es pot permetre aquestes coses sense que trontolli la seva consciència com a poble. Les nacions no normalitzades com la nostra, en canvi, necessiten referents que els recordin qui són, què han estat i quin ha de ser el seu irrenunciable horitzó.

Tanmateix, per paradoxal que sembli, és justament en aquestes nacions, no pas en els estats, on proliferen els entrebancaires, on excel·leixen els trasbalsadors amb afany de notorietat. I és que els pobles llargament subordinats a la voluntat d'un altre ja tenen aquesta patologia. Molts dels seus ciutadans experimenten un plaer morbós denigrant-se ells mateixos, despullant-se davant la nació que els domina i exhibint-se públicament amb tots els seus defectes.

És així, per mitjà de l'autoflagel·lació, que legitimen i amplifiquen la figura del dominador alhora que minimitzen la pròpia tot justificant el sotmetiment que pateixen.

Per què deu ser que aquests abrandats i neutrals escorcolladors de la veritat no s'enfronten mai amb el dominador? Per què deu ser que es mostren tan iconoclastes davant els referents catalans i tan respectuosos amb els espanyols? Com s'explica que despleguin tanta energia per poder cobrir de porqueria Lluís Companys i que es mostrin tan submisos amb els referents de l'espanyolitat, com per exemple el rei d'Espanya?

La resposta és senzilla: per covardia. Per covardia, perquè blasmar Lluís Companys no suposa cap risc mentre que blasmar el rei d'Espanya sí. I és que del que es tracta és de destruir els pocs referents que ens queden com a poble mentre els referents espanyols, arran d'això, s'engrandeixen cada dia més. És així com, a poc a poc, el nosaltres col·lectiu català va cedint el seu lloc a un nosaltres col·lectiu espanyol; és així com, òrfena de referents, la consciència nacional catalana es veu obligada a fer un esforç titànic per tal de compensar les llacunes que presenta el seu imaginari com a poble.

TEXT COMPLERT AQUÍ

Tenim quinze dies, qui vulgui afegir-s'hi, per fer-ne difusió. La proposta va dirigida a tothom que publiqui escrits i que tingui previst fer-ho la setmana del 4 al 10 de setembre. Bé sigui en la blogosfera o bé en la premsa diària o setmanal, nacional, comarcal o local.

Es tracta, simplement, d'encapçalar els escrits amb un títol determinat, independentment del seu contingut. El títol proposat és "Jo també vull un estat propi".

Amb aquesta iniciativa es busca un cert impacte en l'espai comunicatiu català a fi que l'opció d'un estat propi per a Catalunya hi sigui tractada amb normalitat, com una opció més, especialment en un moment en què s'acaba d'aprovar un nou estatut. La proposta vol ser transversal.

S'hi pot adherir tothom al marge d'afinitats partidistes i de matisos de calendari o de procediment. Les persones que publiquin més d'un article aquella setmana, com és el cas de molts blocaires, poden fer servir el mateix títol cada dia afegint-hi únicament una numeració en xifres romanes i entre parèntesi.

No cal fer constar enlloc l'adhesió explícita ni la procedència de la iniciativa, tot i que estaria bé comentar que ha sortit de la blogosfera. No faig la proposta per cap interès personal sinó perquè penso que pot tenir efectes positius en la repercussió social dels blocs, en la normalització de la via sobiranista, en la cohesió de l'independentisme i en la diversitat d'opinions que tot espai comunicatiu hauria de reflectir.

Proposta sorgida d´aquest blog: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/24039

Idees brillants com aquestes ens apropen a la nostre llibertat!!!!!!

Autor: Oriol Vidal

Ofereix punts de vista molt aclaridors sobre sobirania, dret a l'autodeterminació, dret a la secessió, dret de reparació històrica (especialment aplicat a la persecució de la nostra llengua)... i desemmascara l'escassa democratització de l'Estat espanyol en tots els àmbits. Desmunta molts tòpics sobre la independència: el suposat anacronisme, la insolidaritat, la no viabilitat (econòmica o demogràfica), etc. Jo no paro de recomanar-lo perquè fa temps que no m'entusiasmava tant amb un llibre (per a més inri, en castellà i adreçat principalment a l'Espanya castellana, però també carregat d'arguments a favor de la sobirania de Catalunya).

Recomanació enviada pel Xavi, MOLTES GRÀCIES!!!!

ENRIC MARÍN I OTTO..

En una entrevista recent en aquest diari, Artur Mas deia que «ser catalanista vol dir defensar com a prioritat el teu país, que és Catalunya». És, certament, una definició molt tàctica, molt instrumental, per algú que es defineix políticament com a nacionalista. Una mica més endavant, referint-se als eventuals pactes d'aquesta tardor, defensa la idea que ha de governar qui guanyi les eleccions, sense deixar de demanar als altres que declarin amb qui volen pactar abans de conèixer els resultats electorals.

Altrament, diu, faríem «un ús fraudulent de la democràcia». Ho il·lustra amb l'afirmació següent: «He de poder dir als militants socialistes que potser Montilla serà president gràcies als independentistes.» Cadascuna d'aquestes afirmacions mereixeria més d'un article de comentari i reflexió. Confesso, però, que veure com un polític que, insisteixo, es defineix com a nacionalista intenta condicionar una part de l'electorat mostrant l'opció independentista com si fos un espantall em va produir una certa estupefacció. Tan separat està ja l'actual candidat de CiU de tota perspectiva sobiranista, just quan el sobiranisme esdevé eix central de la política catalana? Tan temible és la perspectiva de la independència?

Parlem-ne. Què és avui la independència? En sentit etimològic, independència significa no-dependència. I en un context de domini aclaparador de l'Estat nació, l'única manera de representar-se la no-dependència era la separació. Tal com es va configurant al llarg del segle XIX, l'Estat nació era l'homogeneïtat tancada i imposada del mercat (l'economia), de la cultura (llengua, educació...) i de l'imaginari polític. Per això les formulacions originals de l'independentisme eren inevitablement separatistes. Es tractava de crear un Estat nació, és a dir, un «compartiment estanc» propi.

Després de dos segles de domini d'aquest imaginari, encara avui, per a molta gent, independentisme és sinònim estricte de separatisme.
És un fet sabut que, en el nou context de globalització, ni l'economia, ni la política ni la cultura poden viure dins un vedat imposat pels estats dits nacionals. Les dificultats d'adaptació d'aquests vells estats nacionals a les noves realitats mundials no fan obsoleta la perspectiva de la no-dependència.

Al contrari. El que s'està produint és l'aparició de nous escenaris i de noves formes de distribució del poder polític i econòmic. Com a conseqüència, en aquesta nova situació, la lògica de la independència nacional ja no és la de la separació, és la de l'agregació des de l'exercici de la pròpia sobirania. Des del dret a decidir. Independència és decidir quins espais de la teva sobirania vols compartir.

Així, doncs, pot Catalunya renunciar al sobiranisme? Aquí, a Madrid o a París, pot un nacionalista no ser sobiranista?

CARLES BONAVENTURA CABANES

Mentre que aquí continuem buscant l'encaix a Espanya, els sobiranistes del Quebec no tenen cap dubte que només amb la independència podran bastir un estat quebequès lliure que doni resposta a les problemàtiques dels ciutadans.

Alhora, però, també existeix una gran diferència: mentre que a Catalunya els nostres representants polítics insisteixen a trobar solucions –que sempre acaben fallant– dins l'Estat espanyol, el PQ, l'opció política majoritària al Quebec, considera que l'única alternativa viable és la separació del Canadà.

Com que, un cop observat el panorama, crec que el Quebec està molt més a prop de la seva sobirania que Catalunya, potser que ens posem tots plegats a tirar endavant un instrument polític semblant al Partit Quebequès a casa nostra, no?

ARTICLE COMPLERT

Víctor Alexandre.

LA INDEPENDÈNCIA ÉS A LES NOSTRES MANS

S'acosten temps millors, no en tingueu cap dubte. Ja sé que després de la humiliant retallada que ha experimentat el nou Estatut, parlar de bons temps sembla gairebé un estirabot. El Parlament de Catalunya, certament, ha estat humiliat, i quan un Parlament és humiliat ho és també el poble que representa. Però, de vegades, hi ha moments a la vida en què cal fer un pas enrere per després poder-ne fer dos endavant. El nou Estatut, contràriament a allò que ens diuen els altaveus oficials, no és un pas endavant, és un pas enrere. I ho és per moltes raons. Us en diré algunes:

És un pas enrere, perquè la majoria dels catalans que l'han votat, no han tingut oportunitat de saber què votaven.

És un pas enrere, perquè mai, al llarg de la seva història, Catalunya no havia estat víctima d'una tan gegantina i mediàtica rentada de cervell. Mai el poble català no havia estat tan descaradament coaccionat a votar d'acord amb les ordres dels seus governants i mai no s'havia satanitzat tan ferotgement la dissidència. Que difícil que ho hauria tingut el "sí" sense la inestimable col·laboració del Partit Popular, que amb el seu "no" ha pretès fer-nos creure que aquest Estatut és gairebé una declaració d'independència. És un pas enrere, perquè, quan el poble català comenci a veure les mancances d'aquest Estatut, Espanya li recordarà que va ser ell mateix qui es va posar la corda al coll.

O no és posar-se la corda al coll el fet de condemnar els joves que avui tenen 30 anys a reivindicar l'any 2036, quan en tinguin 60, l'Estatut del passat 30 de setembre, que, ves per on, és justament el que ara mateix ja hauria de ser una realitat? I això sense comptar que encara queden 60 competències per transferir de l'Estatut del 1979. Es que no ens adonem de l'ensarronada? És un pas enrere, en definitiva, perquè per a una nació amb clara consciència de ser-ho, el text aprovat al Congrés espanyol, no tan sols no satisfà les necessitats de Catalunya, sinó que és humiliant i ofensiu des d'un punt de vista nacional.

Tot i això, però, dic que s'acosten bons temps, perquè com més es tensa la corda més augmenten les probabilitats que es trenqui. El gran avantatge d'aquest pas enrere, per tant, és que, quan es descobreixi l'engany —i això passarà en el termini d'un parell d’anys-, la seva conseqüència més immediata serà l'efecte despertador. El mateix efecte despertador que va tenir el govern de José María Aznar per a l'independentisme català. Vull dir amb això, que és en l'adversitat quan els catalans recuperem l'esperit indòmit que ens va caracteritzar en altres temps; és en l'adversitat quan oblidem les nostres diferències i ens unim com el que som: un sol poble que lluita en defensa del més elemental dels drets humans: el dret de decidir.

És inadmissible que, si som una nació amb mil anys d'història i amb el Parlament més antic d'Europa, el nostre Parlament estigui subordinat a la voluntat d'una altra nació i d'un altre Parlament. Només aquells que no es veuen amb cor de decidir per ells mateixos permeten que un altre ho faci per ells. No ens hem de comportar com si fóssim predeterministes i creguéssim que la nostra subordinació és eterna i està escrita en els estels. Ens van subordinar per la força, és cert. Es més, ho van fer per la força, perquè no tenien la força de la raó. Però transcorreguts gairebé tres segles d'aquella desfeta, ja no tenim cap excusa per justificar la nostra passivitat.

O som un poble infantívol, és a dir, un poble que no creu en ell mateix ni en les seves pròpies forces ni en els seus valors i que delega les seves responsabilitats en un altre poble, o som un poble adult, i, per tant, no admetem cap altre estatus jurídic per al nostre país que no sigui el d'un Estat lliure, independent i plenament sobirà. I quines són les claus per arribar-hi?, ens preguntarem. Com es passa de ser una regió d'Espanya a ser un Estat europeu? Doncs és molt fàcil. És tan fàcil, que quan arribi el moment ens semblarà mentida haver viscut tres segles encadenats a un Estat que s'ha reafirmat pe mitjà de la nostra subordinació.

Per començar, Espanya és un Esta feble, molt feble. Fixeu-vos que nosaltres som les últimes colònies qu li queden. Totes les altres, quan han pres consciència dels seus dret han seguit el camí natural de la vida, que és el camí de l'emancipació Es pot saber a què esperem nosaltres, per seguir el mateix camí? És per totes aquestes coses que jo, avui, aquí, en aquest lloc emblemàtic i ple de simbolisme, com és el Pi de les Tres Branques, us vull fer dues propostes. Són dues propostes que em semblen requisit ineludibles si volem culminar aquest procés de recuperació de la sobirania que ens va ser arrabassada per la força de les armes. En primer lloc, cal que estiguem units.

Cal tancar definitivament la divisió de l'independentisme català. Hem de ser prou valents intel•ligents per superar les diferències que en aquests moment separen a totes les forces independentistes i unir-nos en un únic objectiu. Estic parlant de la defensa d'una causa justa i noble que é molt més important que tots nosaltres. Aquesta causa té un nom Països Catalans. Temps hi haurà, quan el nostre poble sigui lliure, de situar-nos cadascun en el color polític que ens pertoca. Però aquest moment encara no ha arribat. Encara no és l'hora de comportar-se com si fóssim lliures, perquè no en som, de lliures. I mai no ho serem si, con us deia, no som capaços d'aparcar les nostres diferències internes mantenir-nos units. I si no sabem com fer-ho, si ens cal imaginació mirem que fan el Partit Popular i el Partit Socialista. Limitem-nos i imitar els espanyols: n'hi ha de dretes i n'hi ha d'esquerres, però per damunt de tot són espanyols. Com es pot ser independentista català considerar la llibertat nacional un tema secundari? Cap home ni cal dona no és lliure si no ho és també el seu país. Aquesta, per tant, és la primera proposta, una proposta que es diu "unitat", la unitat de totes les forces independentistes catalanes.

La segona és diu "internacionalització". Hem d'internacionalitzar el conflicte. Prou de manifestacions a Barcelona, a Palma, a València Perpinyà. I prou, naturalment, de manifestacions a Madrid. D'ara endavant les manifestacions del poble català s'han de fer a Brussel·les. No és Brussel•les la capital de la Unió Europea? I no és la nació catalana una nació d'Europa? Doncs aleshores què hi anem a fer a Madrid? Si no som espanyols, per què fem manifestacions a Madrid? Mentre ens manifestem a casa nostra o a Espanya, el nostre conflicte sempre serà vist per la resta del món com un conflicte intern de l'Estat espanyol.

Només viatjant al cor de la Unió Europea i manifestant-nos davant del seu Parlament —que també és el nostre- aconseguirem que l'anomenat problema català deixi de ser un problema domèstic i passi a ser un problema europeu. És a dir, un problema internacional. I no tinguem cap dubte que això és l'últim que vol Espanya, la internacionalització del nostre conflicte. No ho vol el Partit Popular i no ho vol el Partit Socialista. De fet, li tenen pànic. Per això mantenen hermèticament tancades totes les portes que ens podrien projectar arreu del món amb el nostre nom: Ja sigui a la Unió Europea, a la Unesco, en els fòrums internacionals o a través de les seleccions nacionals. Espanya no vol que el món sàpiga de la nostra existència, no ho ha volgut mai. Per tant, atès que és això el que li fa més mal, és just en aquest punt que hem de concentrar totes les nostres energies.

D'ara endavant, les nostres reivindicacions les hem de fer a Brussel·les. Es allà on deixarem de ser invisibles, és allà on, els agradi o no els agradi, vulguin o no vulguin, ens hauran d'escoltar. Es a Brussel·les on tindrem els altaveus i la projecció internacional que la nostra causa necessita. Fa un any, només un any, ningú no sabia que Montenegro seria un Estat independent. No ho sabia el món i no ho sabien ni els mateixos montenegrins. I mireu-lo avui. Avui Montenegro és un Estat de ple dret al cor d'Europa. I el mateix passarà als Països Catalans: a mesura que ens hi acostem, quan se n'albiri la possibilitat, no en tingueu cap dubte, sortiran independentistes de sota les pedres. I per tal que aquesta realitat s'esdevingui només hem de tenir present una cosa, una única cosa: La independència no és un privilegi, la independència és un dret.

CARLES CASTELLANOS I LLORENÇ..

Constatació. Ara ja sabem que hi ha un terç de les persones amb dret de vot que sempre diran que sí... mentre que ho diguin els qui manen i mentre sembli que es vota alguna cosa més que vint-i-set anys abans. No hi fa res que allò que es vota no resolgui cap dels problemes econòmics o polítics que hem d'abordar com a col·lectivitat. Ells (i elles) votaran –amb més o menys ganes, és igual– el que diguin els amos sense excepció, sense fer cas de necessitats ni de procediments. És l'assentiment cec, és la victòria del «sí senyor».

Peix al cove. És la victòria altrament del pragmatisme, del realisme... «màgic» (hop!, hop! i res!) però que darrerament ha incorporat alguna millora. Si l'època convergent es pot simbolitzar amb un gran cove amb un minipeix a dins, el mandat PSC-PSOE incorpora la troballa ideològica del pàharu en manu. Feliç eslògan que expressa tota la dignitat intel·lectual d'una victòria tan vanament celebrada!

Déu mos en guard, d'un de pitjor. És la victòria de la por, també. Un amo «bo» a Madrid és millor que un de dolent. Tothom contra el PP! No hi fa res que l'amo bo es fonamenti en la negació de tota mena de reconeixement (no a ser una nació, no a les seleccions nacionals, no al català a Europa, imposició de les matrícules espanyolitzants, exaltació de les seleccions esportives estatals...) i que estigui instal·lat en l'espoliació econòmica més absoluta (sí als impostos abusius, sí als peatges, sí al pagament dels llibres de text, sí a la precarietat social, si a la manca d'infraestructures, sí als privilegis d'Iberia, de Telefónica, de Renfe...). El que sembla més important és que l'amo sigui més simpàtic que els franquistes i els seus successors. Res més. Cap consideració de continguts, cap valoració funcional. És el pànic pur i pelat, erigit en expressió política suprema.

Tot s'hi val. Amb aquest assentiment se sap que s'avalen les retallades seguides dels sarcasmes més cruels. I també les maniobres indignes. Tot plegat és dir que sí a l'exacció, sí a la burla i a la humiliació. És fins i tot estimar i enaltir la traïció com a mètode polític. És la informació barroera, baixa de sostre. És igual. Els (i les) del «sí senyor» acaten, com si amb l'acatament s'acabés tota possibilitat d'expressió.

Fi d'una època. Em permetreu que no estigui d'acord amb aquesta filosofia que mena directament a l'amoltonament i al gregarisme. Però també és cert que potser calia passar per això, calia passar per la immolació i l'autohumiliació col·lectives per posar punt final a un període polític caduc i obsolet, en què la democràcia ha estat un bé més aviat escàs. Només quan les contradiccions s'accentuen amb estridència pot despuntar-ne una de superació.

Autodeterminació. Democràcia col·lectiva vol dir dret de la nació a decidir, dret d'autodeterminació; aquesta és la sortida. L'experiència d'aquests mesos ens ha de portar a pensar de manera col·lectiva en una solució més enllà dels canals estrets de la monarquia parlamentària espanyola. Ja n'hi ha prou de jugar sempre en camp contrari, de partides amb les cartes marcades, de la matemàtica electoral minoritzant on la derrota numèrica dins Espanya és l'única sortida. Algú pot justificar per quina raó una persona de Madrid ha de saber millor que una d'aquí què és el que convé a Catalunya i als Països Catalans? És que hi ha persones amb més drets que d'altres, d'acord amb el lloc on han nascut? Sí, és cert: a Madrid (i el seu entorn) és on hi ha la cúpula militar, la de la policia i la de la conferència episcopal. I la premsa del règim. I què? Això els dóna més drets? Això els ha de fer superiors a nosaltres i amb el dret de decidir en nom nostre? N'hi ha que creuen que sí.

Salvador Cardús, sociòleg

Em sembla fantàstic que ERC faci examen de consciència sobre la seva responsabilitat en el procés que ens ha dut aquest Estatut de la Moncloa, i també pels magres resultats obtinguts pel "no". Espero, tanmateix, que examini els errors de procediment, però que no s’acabi desdient del "no"! El "no", si més no per a mi, no era un error: era el que mereixia aquest misèrrim Estatut. Ho he dit i ho repeteixo: el camí que va emprendre ERC la portava necessàriament a votar "sí", tot i els titubeigs finals fins que va anar a parar al "no". Políticament, potser ERC havia d’haver votat "sí". I, tanmateix, els qui no teníem compromisos adquirits, a aquest Estatut hi hauríem seguit votant "no". No sé si m’explico...

I és a propòsit de tot això que m’agradaria afegir un parell de noves consideracions. En primer lloc, no em sembla gens raonable que ens dediquem a matisar els "sí", els "no" i les abstencions, perdonant-nos respectivament la vida. El problema d’un referèndum, és cert, és que esborra els matisos. Però finalment, un "sí" és sí, i un "no" és no. I s’ha acabat el bròquil. Ara, doncs, no s’hi val a dir que molts "sí" eren crítics i que haurien dit no, però que en el fons, el que no volien era evitar coincidir amb el PP. Tampoc val a dir que els abstencionistes votaven altres coses, simplement perquè no van dir res. Com tampoc que molts "no", de fet, confiaven que sortiria "sí". Vull dir que aquells que van votar que "sí" han d’assumir la responsabilitat d’haver-lo donat. Si d’aquí a un parell d’anys es demostra el que és previsible, que el nou Estatut és un bluf, que no ens surtin amb que el "sí" era 'crític' i que els hauria agradat votar "no". I el mateix pels abstencionistes. Tenien tot el dret de no anar a votar, de sentir-se insatisfets amb tot el procés polític o d’anar a prendre el sol. Però que, quan vagin maldades, assumeixin la seva part de responsabilitat. ERC ara fa autocrítica. D’aquí a dos anys, qui vulgui desdir-se de la decisió presa, que primer faci autocrítica.

En segon lloc, vull fer un comentari sobre els que van tenir escrúpols de votar "no" al costat del PP i que, per aquesta raó, se’n van estar. En aquest país, és cert, les guerres són de mal record. N’hem perdut moltes i de decisives. Potser per això, quan s’anuncia un combat, ens posem automàticament al costat del que ha de guanyar. Per si les mosques. Però no em puc estalviar la metàfora: votar "no" era anar a la guerra. A una guerra política i estrictament democràtica, sí. Però era acceptar el risc d’una batalla difícil, de la possibilitat de perdre-la i d’haver-ne d’assumir conseqüències difícils. I anar a la guerra no és anar a collir maduixes ni anar a fer de 'Médicos sin fronteras' (sigui dit de pas, sense altres fronteres que les dels estats i les seves llengües oficials, que a aquestes sí que s’hi sotmeten). Si als guerrers d’aquest país se’ls arruga el melic pel fet de coincidir a les urnes amb l’enemic, per por de sortir-ne amb alguna esgarrinxada, poques batalles guanyarem! En definitiva, l’emancipació nacional, la forma d’independència que sigui possible aquest segle XXI, si arriba, no caurà del cel ni es guanyarà de manera incruenta. S’haurà de guanyar a les urnes, naturalment. Però després d’una gran batalla democràtica, plena de dificultats.

No és un llibre massa literari en si ja que són més un recull de frases i reflexions de´n Josep Armengou que era un escriptor, músic i vicari de Berga.

La veritat és que l´home té uns plantejaments bastant radicals i jo vaig arribar a ell perquè em van comentar que va ser "l´ideoleg", el mirall en que es van mirar els fundadors de Terra Lliure.
L´Editoral que el publica és Edicions de l´Albí i el títol complert: Nacionalisme català idees i pensaments.

Algunes frases del llibre:

Els agents de la injustícia, no tenen altre llenguatge que la violéncia

Servir al País és la millor manera de servir a la humanitat.

Quan l´estat ens priva de viure en català... l´estat ha perdut el dret a existir per a aquella nacionalitat discriminada.

Tot català ha de dir: quan de català només en quedi un, seré jo.

L´home que es resigna a renunciar a la llibertat, és una bèstia.Un poble que renuncia col.lectivament a la llibertat és un parc zooloògic.

L´estat espanyol és un instrument de domini polític, econòmic i social.

Per cert al proleg l´han escrit : Ferran Royo, Oriol Junqueres i Albert Botran.

NO US EL PERDEU, ÉS UN LLIBRE MAGNÍFIC!!!!!

Oriol Illa, politòleg


Si guanya el no –i no ho dic en relació al sí, sinó en relació al percentatge que en tregui, a partir del 30% és una victòria -, certament a Catalunya hi haurà una cosa que canviarà. Per primera vegada, un no serà un vot d’afirmació. D’afirmació nacional. Per primer cop des de 1931 Catalunya s’haurà espolsat la por i el seny poruc, del “podria ser pitjor” o el “millor això que res”, i posarà fi a la tergiversació, d’aquells que installats als comandaments del poder i als ressorts de la manipulació comunicativa ens volen fer creure que avui estem millor que ahir, però pitjor que demà. Els nostre pares pagaven la hipoteca a 10 anys. Nosaltres les paguem a 30. Però no obliguem a que els nostres fills la paguin de per vida. Per això cal dir als banquers de la política que la dignitat d’un país no té preu. No crec que ningú es pugui sentir orgullós de votar no. Però tampoc de contribuir a la resignació del país que només se sent, el que el deixen sentir i censura la seva passió, el seu sentiment i la seva illusió, al desig de qui voldria el país sotmès i a més agraït.

LLEGIR L´ARTICLE COMPLERT, AQUÍ

Miquel de Palou

Està prou atònita, la ciutadania, davant de tot el que està passant a Catalunya? La indiferència de la majoria és signe de maduresa cívica -i política?- o més aviat la mostra més palpable d'una falta preocupant de consciència col·lectiva, de formació ideològica i d'entitat com a poble, tot sigui el concepte usat literalment i en tots els sentits? Que aquí li pugui passar qualsevol cosa a un Estatut votat pel noranta per cent dels representants de la ciutadania en el Parlament i no hi hagi un daltabaix social i polític, és una prova de maduresa, o la prova que -pregunto- no som una nació?

El cronista acaba sentint-se com qui fa pol·lució si insisteix en allò que sap tothom, però no deixa de ser inaudit que l'opinió pública no exigeixi claredat i rigor informatius. Faríem tot un memorial de greuges, però amb un exemple n'hi ha prou: que un text estatutari redactat pel govern legalment constituït de Catalunya, després adaptat a l'acord del principal partit de l'oposició, i aprovat i emès per una àmplia majoria parlamentària sigui més endavant pactat a la baixa per aquest partit d'oposició i pel govern d'Espanya ja és fora de lloc, però inaudit de debò és que el govern català -i el Parlament de Catalunya- s'hagin arronsat d'espatlles i la cosa hagi quedat així, mira, què hi farem. És que no hi ha principis polítics, no hi ha idea de les competències, dels drets i les obligacions de cada estament? No hi ha dignitat, en la nostra casta política, no hi ha vergonya? O és que tot plegat ja estava pactat, i era la sortida més digna per a tots (com devien ser les altres!). Perquè aleshores valdria la pena fer una confessió completa als ciutadans.

Tal com estem, ja no vindria d'aquí. Hauria passat impunement, si fóssim una nació? Per cert, el senyor Pujol, que no tenia -que no té, li desitjo salut i molts anys de vida- les meves simpaties polítiques, s'ho hauria deixat fer? És clar que no en va propiciar mai l'oportunitat.
Que la dreta feixista estigui per carregar-se l'Estatut és del tot previsible. Ho era que el bondadós i descafeïnat socialisme espanyol s'afanyés a cedir els menys arguments possibles a un electorat peninsular essencialista. Ho era també el penós, imperdonable espectacle ofert per la classe política catalana? Tindrà premi electoral l'oportunisme botifler dels convergents? En tindrà el seguidisme i la falta de personalitat dels dirigents socialistes? Ja hem vist que en política la coherència no assegura rendes, i aquí -dels excomunistes i verds no val ni la pena parlar-ne-, en direccions oposades i coincidint en el grafisme, els únics coherents són els franquistes -diguem al PP pels seus atributs- i els republicans.

Quan encara l'opinió pública s'hauria de preguntar com pot ser que no els caigui la cara de vergonya a en Mas i en Duran per passar tan descaradament interessos particulars per sobre del bé del país, el president en funcions no para de donar-los arguments per fregar-se les mans, i als espanyols espanyolistes -Guerras, Zaplanas i Ibarras al ple- per ja directament petar-se de riure. S'exposa així a la riota dels veïns una comunitat que pretén ser una nació?
Esquerra Republicana no ha fet altra cosa que una opció de supervivència, perquè d'altra manera acabaria confonent-se amb els pujolistes, i per tenir dues Convergències, diria amb tota la raó l'electorat, ens quedem l'original.

L'independentisme real, havent-li fet figa el suport polític, se n'hauria buscat un altre, o l'hauria construït, però pel camí -un partit no es fa en dos dies- haurien pogut passar moltes coses, i no totes recomanables per a la salut pública, tot sigui dit un cop més incorporant tots els registres de l'expressió, inclòs el del cèlebre comitè de la Revolució francesa. Però això comporta voler ser una nació.

Des d'un punt de vista pràctic, ja que en la resignació obstinada i abdicadora a fer que tot continuï igual cada dia s'assemblen més convergents i socialistes, sembla raonable el No en el referèndum com un pas previ al que seria el més lògic i pràctic: quedar-nos amb Esquerra Republicana i el Partit Popular aclariria força les coses als ciutadans.

Entretant, què tenim? Una voluntat col·lectiva disposada a un cert sacrifici per obtenir, qui sap en quins terminis, qui sap amb quin cost, la carta de naturalesa que el sobiranisme reclama? Hi ha autèntica voluntat de diàleg, o sigui de renúncia, per part dels poders fàctics? El ciutadà, és a dir el contribuent, és capaç de plantejar-se a fons i seriosament el fet que la plena sobirania només li reportaria avantatges en tots els aspectes, no tan sols els emblemàtics, els sentimentals, els identitaris -coses que a més d'un els fan angúnia-, sinó fins i tot -o sobretot- els més elementals i quotidians, en els serveis públics, en el preu dels productes bàsics, però que el camí per arribar-hi estaria eriçat de sacrificis, d'incerteses, de pèrdues transitòries? Tinc la meva resposta, però em penso que no cal que la digui.

La conclusió és la que és. M'agradaria -potser- que algú me la fes menjar, que me la fessin menjar els fets, però de moment no en sé veure d'altra: no som una nació.

Ara han caigut els impertinents d'ERC, els que sempre s'equivoquen, els que ho fan tot malament, els incómodes que sempre emprenyen. Demà caurà el president Maragall que és un altre incómode de la celebritat mundial. Seguidament, i amb Maragall, es despenjaran els últims socialistes que confien amb Catalunya. A continuació, els d'Iniciativa més catalanistes no voldran jugar al gat i la rata d'escopir el país. Tot seguit, amics, veurem com el nou govern tanca les portes al Doctor Saura i l'infermera Mayol. I així anar seguint. Perquè el nou país que ve, que ens il.lustra, que ens desboca, no es dirà pas la sociovergència, sinó l'espanyovergència. I és que l'última estació possible de la Lliga- digui's Mas i cia- sempre és l'Espanya profunda. L'Espanyovergència ja és aquí, primer el tret de gràcia a l'Estatut, després el tret de gràcia al govern del país i, finalment, l'arribada d'un nou ordre polític: l'Espanya de sempre amb un embolcall fabricat a Terrassa, això sí, etiquetat en castellà. Mas riu: ja toca la cuixa bullenta del poder i ja es prepara per 40 anys amables de pau i prosperitat. S'ha acabat la Catalunya aventurera, i comença, per sempre i fins l'eternitat, la Catalunya manyaga.

http://elsangels.blocat.com/

Hèctor López Bofill

-"Sempre he pensat que el sobiranisme representa una profunda ruptura amb l'statu quo que és impossible d'aconseguir amb els mètodes clàssics."

-"Així s'explicava el vot nul, com a deslegitimació global d'un procediment a través del qual, com ho demostra l'esperpent d'Estatut que se sotmetrà a referèndum,"

-"És clar que la perspectiva de tombar l'Estatut, seguint el criteri de les bases, decisió que només es pot entendre des del singular rerefons assembleari d'ERC, encara és més suculenta per als que busquen un canvi en profunditat"

ARTICLE COMPLERT PUBLICAT A L´AVUI

http://estafatut.blogspot.com/

Els mitjans de la sociovergència (n'hi ha algun que no ho sigui?) ja van a sac. Després d'haver criticat ERC la setmana passada quan va optar pel nul, dient-los que no eren prou valents pel NO... ara que ERC ha optat pel NO l'ataquen brutalment. Ni un article defensant la coherència d'Esquerra, la única que encara defensa l'estatut del 30 de setembre i en denuncia les brutals retallades... i mira que seria fàcil il·lustrar-ho amb el "nos hemos cepillado el Estatuto" o la mani del 18-F. Es veu que per a TV3 aquella manifestació mai va existir (en tots els resums que fan del procés estatutari mai apareix).

L'Avui i RAC1 han estat un miratge i finalment s'han plegat als seus propietaris (Grupo Godó i Planeta) en la tasca d'encolomar-nos aquest estafatut. Recordeu que en Más va signar el "pacte de la vergonya" just després que els empresaris catalans el pressionessin per tancar el tema.

Ara els empresaris estan complint la seva part del pacte: "Arturo: tú firma lo que sea; nosotros ya nos encargaremos de venderlo".Avui els opinadors de RAC1 eren Màrius Carol i Francesc-Marc Álvaro (reconeguts convergents) i Gemma Calvet (més propera a PSC/ICV). D'això se'n diu pluralisme! Cal plantar-se i dir finalment: Si l'independentisme és un 17% del parlament català, on és la seva quota mediàtica? La resposta és: enterrada. I per a saber-ne el perquè hem d'establir una comparació:Oi que contemplem cada setmana a l'Àgora com l'ultraespanyolisme (Marhuenda, Girauta, Porta-Perales, César Vidal, Arcadi Espada) hi és present? Doncs hi és perquè la seva presència vesteix de catalanisme PSC i CiU.

En canvi, els opinadors independentistes són sistemàticament silenciats i censurats perquè ells sí que farien evident el sucursalisme de PSC (=PSOE) i el regionalisme de CiU. Per això són tan perillosos! Per això es menysprea aquells dels quals l'únic "pecat" és que defensen per a Catalunya el mateix nivell d'autogovern que Dinamarca, Holanda... o Andorra.

Perquè, penseu-hi:

• Ha existit mai l'andorrafòbia, a Espanya? Han fet mai els espanyols boicot als productes andorrans?

• Espanya pot imposar a Andorra una línia de molt alta tensió? En pot decidir les infrastructures?

• Pot treure-li el cabal d'un riu ("Plan Hidrológico")?

• Espanya recapta els impostos dels andorrans i en retorna el què li rota?

• Tenen algun problema les seleccions andorranes, per competir internacionalment? Les boicoteja Espanya, com sí fa amb les catalanes?

• Té algun problema Andorra per parlar amb veu pròpia -i en català- a l'ONU?

Ja ho veieu, aquest és el "contrasentit" de l'independentisme, un ideari que tracten com si fos propi d'infants. No veuen que els veritables infants són ells, que incapaços d'apostar perquè Catalunya decideixi el seu futur com un adult, encara deleguen en la "mare" Espanya. Una mare que, ja ho sabem prou bé, ens ha tractat sempre amb molt d'amor. Ja és ben cert que estem envoltats de lil·liputencs!

Víctor Alexandre

A mesura que a Catalunya es veu més propera la data del referèndum de l’Estatut, els tres partits favorables al sí, PSC, CiU i ICV, augmenten la pressió sobre Esquerra Republicana perquè canviï el sentit del seu vot i s’incorpori a la coral dels claudicants. Ho han provat tot, des de la desqualificació i l’insult fins a la coacció i l’amenaça. És tant el que s’hi juguen aquests partits que estan disposats a fer qualsevol cosa per tal de protegir-se davant el judici de la història. I és que la campanya de criminalització que han organitzat, amb l’ajut de la premsa afí, no és més que el fruit d’una alarmada impotència, el recurs desesperat dels qui necessiten servir-se de la mentida i de la difamació per destruir aquells que poden posar-los en evidència.
D’aquí el terrabastall que han causat, entre els claudicants, les declaracions d’Alfonso Guerra, president de la Comissió estatutària, en vantar-se d’haver “passat el ribot [per l’Estatut] com un fuster”. Aquestes declaracions, això no obstant, no tenen res de sorprenents.

Ja va dir, el senyor Guerra, poc abans de tancar l’esmentada Comissió, que “Ara sí que es pot aprovar: no hi ha nació, el finançament és el mateix que per a la resta de les comunitats i això de la llengua cal acabar-ho de reconduir”. Diuen els claudicants, referint-se a Guerra, que, per poder justificar el seu vot afirmatiu, “és habitual que els qui han hagut de canviar de posició n’exagerin els motius”. Però hi ha dos detalls importants que semblen oblidar. Un: que Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Manuel Chaves i Gregorio Peces Barba també han dit el mateix sobre l’Estatut. I dos: que si Guerra té motius per justificar el seu “sí”, també els té la part claudicant per justificar el seu vot afirmatiu després de l’escandalosa amputació que ha patit el text a Madrid. Perquè, a qui pretén enganyar Pasqual Maragall quan diu que el nou Estatut, comparat amb el del 1979, “és d’una altra galàxia”? Francament, llevat que es refereixi a una galàxia desapareguda fa milions d’anys, resulta ofensiu tant cinisme. I el mateix es pot dir del claudicant Artur Mas, que després d’haver traït el seu país té la barra de postular-se per presidir-lo.S’està cometent un frau històric a la societat catalana i serà interessant veure quina cara posaran els seus autors quan el País Basc culmini el procés de nou Estatut amb cotes més altes de sobirania. El pacte Mas-Zapatero, no ens enganyem, és la suma d’uns interessos polítics recíprocs que no tenen res a veure amb els interessos nacionals de Catalunya.

Això és així perquè el projecte espanyolitzador del PSC i la gestió filistea del victimisme pròpia de CiU necessiten garantir-se 25 anys més de vida en el poder. Que sigui un poder lil·liputenc tant els fa, perquè la seva màxima felicitat consisteix a agafar regularment el pont aeri entre Lil·liput i el centre del seu univers provincià, que és Madrid.

Per sort, no és només ERC qui s’adona de l’engany. En la multitudinària manifestació del passat 18 de febrer a Barcelona hi havia milers de persones que no són votants d’aquest partit i que, això no obstant, eren allí per reivindicar que cap poble no és lliure si no ho és també la voluntat del seu Parlament. Diguem que si el seu frau no fos tan greu, gairebé seria entendridor observar fins a quin punt els claudicants són capaços de mentir per tal d’emmascarar-lo. El seu gran argument, repetit dia rere dia, és que “aquest Estatut és millor que l’anterior”. No s’adonen de com pot ser-ne, de delator, el llenguatge, atès que una frase com aquesta, a més de revelar clarament el conformisme de qui la pronuncia, indica estupidesa. Contemplaven, potser, els claudicants, la possibilitat que el nou Estatut fos pitjor que l’anterior? Era aquest el seu punt de partença com a negociadors? La veritat és que amb gestors tan hàbils no és difícil recordar la frase de Groucho Marx, a Sopa de ganso, després de pujar cinc cops en el sidecar de la moto presidencial i veure-la partir sense ell: “És la cinquena vegada que surto de casa i encara no he anat enlloc”. Així s’entén l’oposició de CiU i ICV a la proposta d’ERC, que demana que en la campanya explicativa sobre l’Estatut el text resultant no es compari només amb el del 1979 sinó també amb el que va aprovar el Parlament de Catalunya el 2005.

Els polítics lil·liputencs no volen que els catalans detectem el frau i ens adonem que per lluny que penséssim anar, al final, com Groucho, no hem passat de la vorera del davant. I si a això hi afegim que la proposta sorgida del Parlament català era ja, en si mateixa, impròpia d’una autèntica nació, encara resulta més ofensiu el resultat final. En definitiva, l’Estatut pactat per Mas i Zapatero, amb el suport de PSC i ICV, és un insult tan gran a la intel·ligència i a la dignitat que ha acabat fent bona l’esquifida proposta inicial.“És que l’Estatut que va sortir del Parlament ja no existeix”, diuen els claudicants. Molt bé. I per què no existeix?

Estan disposats a confessar que la causa d’aquesta desaparició rau en la mesquinesa i en la hipocresia dels qui han posat per davant la seva ambició personal i els seus interessos de partit als de Catalunya? És evident que la infàmia que han comès és tan gran que només comparant el nou Estatut amb el raquític i obsolet del 1979 poden dissimular la seva indignitat. Són els mateixos que ignoren sempre el País Valencià i les Illes i que quan parlen de Catalunya sempre la comparen amb Múrcia o Extremadura en lloc de fer-ho amb Àustria o Dinamarca. És el seu únic recurs per fer-nos creure que el Parlament de Catalunya és alguna cosa més que una simple cambra regional. Catalunya, no hi ha dubte, necessita un relleu urgent de gairebé tota la seva classe política.

Un relleu generacional a fons. És inadmissible que aquells que encarnen alguns dels aspectes més tristos de la naturalesa humana, la covardia, la pusil·lanimitat i la submissió, pretenguin dirigir la Catalunya del proper quart de segle i hipotecar el seu dret de decidir por ella mateixa. Per autoeliminació de la resta de les forces parlamentàries, només hi ha un partit, ara com ara, en qui els catalans adults puguin confiar, i aquest partit és Esquerra Republicana. Si Esquerra, però, no s’adona de l’oportunitat que li brinda la història i no vota “no” desacomplexadament a aquest frau vergonyós que és el nou Estatut de Lil·liput, no només n’esdevindrà còmplice, també caurà en un pou molt profund del qual trigarà molt de temps a sortir.

Josep Guia i Marín.

ÉS UN ARTICLE LLARG,RECOMANO QUE L´IMPRIMIU PER LLEGIR-LO TRANQUILAMENT

Salvador Sostres

El bilingüisme és trampa, mentida. El bilingüisme és sempre que jo parli castellà però no és mai que tu parlis en català. És com les diferents sensibilitats: qui en reclama el reconeixement només demana que es respecti (i s'imposi) la seva pròpia sensibilitat. El bilingüisme a Catalunya és la gran mentida de l'esquerra: és la jacobina manera de disfressar la LOAPA, que amb més o menys variacions és el que en el fons tots els sociates pensen de nosaltres. Bilingüisme a Catalunya vol dir que parlis castellà, que és més fàcil d'entendre. Bilingüisme a Catalunya vol dir renunciar a la teva llengua i, com diu la cançó, "al nom dels carrers del teu país".

Bilingüisme vol dir que et suïcidis, català de merda, i que entenguis que ja no vivim en un món de fronteres, i això t'ho diu Espanya, que alhora que t'envaeix vol mantenir ben clars els seus dominis. Els anomenats cosmopolites haurien de propugnar el bilingüsime regalant genolleres, perquè així quan ens agenolléssim per mamar-los la polla -que és llur únic propòsit- estaríem més tovets: ja que xuclem, que sigui amb comoditats, no? Catalunya ha d'engegar a prendre pel cul el llenguatge políticament correcte perquè la correcció política és sempre un invent dels amos, dels guillotina. Una cosa és que ens guanyin per les armes, per dret de conquesta, i l'altra que acabem morint per imbècils.

Segurament el nostre destí és desaparèixer i és més que probable que no tinguem futur. Però i què? Una llengua que ha donat Ausiàs March, Roís de Corella, Josep Pla, Baltasar Porcel, Valentí Puig o Enric Sòria no es mereix morir d'estupidesa. Si hem de deixar d'existir, que sigui per culpa de qualsevol altra cosa. Però pel puto bilingüisme, no, per favor. Que als nostres néts, encara que sigui en anglès, puguem explicar-los un final més honrós.

Contrastant, amb el suport del Grup de Periodistes Ramon Barnils

El text del qual us poso a continuació, és un exemple de com els mitjans de comunicació intenten embrutar el nom de tot allò que tingui una mínima relació amb independentisme i la llibertat del nostre País.

AQUÍ, ÉS BASTANT LLARG PERÒ MOLT RECOMANABLE LLEGIR-HO SENCER

JOAN ROY..

La interdependència econòmica d’Espanya és la raó essencial de la subordinació política catalana, més enllà de la voluntat nacional que encara es pot constatar, tot i que cada dia menys, en els àmbits lingüístics i culturals del país


Espanya és la realitat més determinant a la Catalunya dels darrers 300 anys i ho és perquè cap país ni persona pot gaudir d’una veritable independència si no és econòmica. Per això, la interdependència econòmica d’Espanya és la raó essencial de la subordinació política catalana, més enllà de la voluntat nacional que encara es pot constatar, tot i que cada dia menys, en els àmbits lingüístics i culturals del país. Aquesta determinació, palesa en la teoria i la pràctica del mercat captiu, del mercat únic estatal o l’europeu amb tutela d’estat, és la causa última de la permanència de Catalunya a Espanya, que afecta, fins i tot, els esforços per trencar-la nominalment. Val a dir també, que durant molts anys —bàsicament des que els catalans foren autoritzats a comerciar amb Amèrica— l’associació amb Espanya ha donat bons fruits, fins al punt d’estar en la base del rebrot nacional, econòmic (Bases de Manresa), lingüisticocultural (Renaixença) i polític (catalanisme). Per això, l’èxit de l’associació derivà en simbiosi, i el moviment nacional català evità de plantejar el trencament integral amb Espanya, i millorar el bescanvi de dependència economicoadministrativa (tributs i aparells d’Estat) per independència sentimental (llengua, dret civil i tradicions). Aquest model aplegà èpoques i situacions diverses: rendició carlina amb contrapartides, I República, Restauració, Mancomunitat, II República, guerra, franquisme, transició i democràcia recuperada.

A la fi, el catalanisme menà per una mena d’hibridació amb Espanya: de la Unió Socialista Catalana, escindida del PSOE i fundada el 1923 per Rafael de Campalans, a la CiU que governà Catalunya des del 1980. 75 anys enrere, ERC o UDC predicaren el contrari, però exerciren el mateix, UDC per socialcristiana, i ERC per republicana i d’esquerres. Només cal pensar en la república catalana proclamada i revocada pel mateix Macià o en la Generalitat de Companys que acollí i encobrí la governació comunista d’en Negrín durant la guerra. Particularment, els comunistes mai no posaren en qüestió la seva condició espanyola, mentre que els socialistes s’hi adscrigueren en ferm, a la transició, substituint el tradicional catalanisme d’hibridació pel mestissatge —renunciar a la independència sentimental catalana—, procés en què encara hi són ficats, i amb el qual han aconseguit bons resultats electorals, en donar arguments a l’emigració per no fer el necessari esforç integrador que requereix l’hibridació, normal a qualsevol país del món. Als darrers 15 anys, la novetat ha estat la puresa politiconacional reivindicada per ERC, a la manera dels seus antecessors dels anys trenta, i que, com ells, esdevingué absoluta supeditació espanyola en arribar al poder.

D’una o altra manera, doncs, ningú no s’escapa de la força centrípeta d’Espanya, per més que renegui o remugui, senzillament, perquè no té a veure amb la voluntat unipersonal, sinó que amb la necessitat col·lectiva, la que pertoca interessos econòmics, sòlids i profunds, per part d’Espanya i també de Catalunya. Aquests i no altres són els fonaments d’un avenir d’independència, ara facilitats per l’obertura dels mercats mundials, però que requereixen molta insistència i esforç; també valors, idees i actituds, en bona part oblidats avui, i, sobretot, una comunió sentimental profunda entre present i passat, i una bona projecció de futur. En síntesi, treballar, pensar i estimar alhora, i sense no parar mai, en clau productiva, comercial, intel·lectual, i nacional. Gairebé un programa.

JUAN JOSÉ López Burniol

"Cosa que significa que les opcions es redueixen a dues: o Estat federal o secessió"

"L'encaix del Quebec al Canadà pot donar idees per al de Catalunya i Euskadi a Espanya"

"Espanya està afortunadament més a prop del Canadà que dels Balcans."

AQUÍ L´ARTICLE SENCER. INTERESSANT PERQUE EL TEXT ESTÀ ESCRIT PER UNA PERSONA NO INDEPENDENTISTA

Alfons Almendros

Arran de les discussions sobre el projecte de nou Estatut i en converses amb economistes amics de Madrid, de vegades es planteja si és viable la independència econòmica de Catalunya. La qüestió no és la independència política, la viabilitat de la qual dependrà del nombre d'electors que la vulguin, sinó la dotació de recursos i condicions que garanteixin la independència econòmica. En una primera aproximació tenim que si països com Eslovènia, dependent d'Àustria, Eslovàquia, dependent d'Alemanya, Letònia, Lituània i Estònia, dependents de Suècia i Noruega, poden ser independents tot i la seva escassa dimensió geogràfica i poblacional i la dependència econòmica respecte a altres Estats, amb més raó ho pot ser Catalunya.

El nostre país compta en aquest moment amb quasi 200 "multinacionals de butxaca". Empreses amb seu a Barcelona, fàbrica al Marroc o a Tailàndia i departament de màrqueting a París o Brussel·les.

Després d'una impressionant cavalcada als noranta, les exportacions catalanes han superat les importacions per primer cop en la història econòmica del Principat. La dependència econòmica de la resta d'Espanya ha minvat molt des dels temps que Cambó va publicar el seu article L'endemà de les festes (de la independència), on argumentava que el govern d'una Catalunya independent tindria com a primera tasca garantir el lligam econòmic amb la resta de la Península. Ara el nostre comerç exterior depèn gairebé igual de la UE que de la resta d'Espanya.

La data del 1986, amb la incorporació a la UE, ha marcat la fi del pacte no escrit pel qual l'empresariat català donava suport als governs de Madrid a canvi de proteccionisme aranzelari i un mercat espanyol captiu.

Hèctor López Bofill

"Però si en la millor de les combinacions possibles només hem aconseguit la morralla i un nyap de norma institucional bàsica que no suposa cap modificació estructural, això aboca necessàriament a un canvi radical d'estratègia."

"També Artur Mas, en l'última ranera del catalanisme col·laboracionista, va mostrar la seva cara més humiliant i més anacrònica avenint-se a un pacte contrari als temps que corren: els nous vents anunciats a la manifestació del 18 de febrer."

"aprofitar l'oportunitat de la globalització per internacionalitzar l'economia i no dependre del mercat espanyol"

TOT L´ARTICLE, NO TÉ DESPERDICI, MOLT RECOMANBLE !!!!!

CARLES CASTELLANOS i LLORENÇ..

Us imagineu un règim democràtic que no faci altra cosa que recollir els nostres desitjos i les nostres aspiracions col·lectives? S'ha obert el camí, lent però indeturable, cap a la plena sobirania política.

Ha començat la guerra de l'Estatut i ja s'està desplegant el terrorisme psicològic des de tots els racons de les Espanyes, segregant la seva fòbia anticatalana plena d'aquella mena d'atacs i d'insults que en una democràcia homologada serien perseguits judicialment per apologia del racisme. Deixant de banda aquest intens soroll de fons, s'ha de reconèixer que l'aspecte més important d'aquest procés de discussió i d'aprovació de la nova proposta d'Estatut és el debat que s'està desenvolupant entorn de conceptes polítics i econòmics importants sobre els quals havia planat abans un silenci ofegador.

El que està passant al voltant de l'Estatut de Catalunya (a diferència del que s'ha pactat per al País Valencià, simple maniobra del PP i el PSOE per barrar el pas al que es temia que pogués sortir de la Catalunya estricta) és important. Més enllà de la lletra del text i de la voluntat de bona part dels polítics que l'han debatut, a través del debat de l'Estatut han sortit a la llum moltes de les aspiracions profundes del poble català, un poble cansat de ser perseguit pels estats en què es troba integrat.Si tenim en compte que aquest text, com qualsevol proposta de règim autonòmic dins un Estat aliè, té serioses restriccions democràtiques i que no serà suficient per resoldre els reptes que ens posen els temps actuals, comprendrem més encara la inutilitat de la via estatutària.

Sabem que l'Estatut no posarà fi a l'espoliació fiscal que ens ofega; que no garantirà el dret a l'autodeterminació (que ni tan sols ERC i ICV han estat capaços de defensar conseqüentment); que no ens permetrà enfrontar-nos a un món en globalització creixent; que no podrem pair ni deslocalitzacions econòmiques creixents ni immigracions desbordades com les que ja ens afecten. Per això és doblement pervers que des de l'espanyolisme encara es vulguin retallar més les mínimes quotes de poder que aquest Estatut podria comportar.Hi ha hagut, però, aquest debat que assenyalàvem sobre temes que abans eren tabús, i el fet que finalment el procés a Catalunya hagi estat presidit per una tensió identitària important que ha fet assolir algunes preses de posició de caire nacionalista a partits que tradicionalment s'havien mantingut en posicions rígidament regionalistes.

La raó de fons que cal entendre és que el clima polític que ha acompanyat el debat d'aquest Estatut no hauria estat possible sense el sentiment independentista creixent que s'ha anat desenvolupant sobretot des dels anys 80 del segle passat arreu del país.En resum, l'Estatut i el debat a l'entorn del seu contingut han posat sobre la taula dues qüestions que són contradictòries en el fons: una tensió nacional i identitària en els sectors més compromesos i polititzats de la societat catalana; i, alhora, unes limitacions clares en l'operativitat política del nou text, causades tant pel context autonomista com per les indecisions d'alguns partits com el PSC-PSOE que, a hores d'ara, ja comencen a fer figa i es mostren disposats a retallar tant com calgui els continguts més rellevants de l'Estatut, o que neguen explícitament al poble català -com ho ha fet Maragall recentement- el dret a determinar-se lliurement.Aquesta contradicció entre les aspiracions i les limitacions, sabem que només trobarà sortida en la llibertat total; és a dir, en la sobirania política.

Us imagineu un règim democràtic que no faci altra cosa que recollir els nostres desitjos i les nostres aspiracions col·lectives? Quina necessitat tenim de deixar-nos espoliar per l'Estat espanyol? Per què hem de mantenir una monarquia borbònica que mai no hem volgut? Per què ens hem de sotmetre a la voluntat d'uns altres que basen el seu poder en la nostra extorsió?

La nació catalana s'ha fet gran, i ja passats uns quants anys després de la fi del franquisme, està afermant-se en la convicció que l'única cosa que impedeix el nostre accés a la plena sobirania és la pressió que s'exerceix des de focus de poder i coacció exteriors que ens oprimeixen i decideixen per nosaltres. Passar d'aquesta aspiració general a una plenitud col·lectiva, a la reclamació explícita de la República democràtica i independent dels Països Catalans, és només qüestió de temps. S'ha obert, doncs, ja el camí lent -però indeturable- cap a la plena sobirania política com a forma espontània i més fàcil de portar a bon port la gestió de la nostra vida col·lectiva.

CARLES BONAVENTURA I CABANES..

La campanya «Vota lliure, vota per la independència» demana als catalans que fem un vot nul independentista en la consulta de l’Estatut.

Es tracta de convertir aquest referèndum en un assaig de plebiscit per la independència.

El foc crema i l’aigua mulla. També és probable que si et llances des d’un vuitè pis a l’asfalt acabis esclafat contra el terra i que si intentes aguantar deu minuts sota l’aigua sense respirar no en surtis viu. Direu que això és obvi i tindreu raó, però és possible que trobem algú que no s’ho cregui i que vulgui viure aquestes experiències en persona. Aquest és el cas dels dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya, perdó d’esquerra i prou, segons el nou logotip.

Tranquils, no us penseu ara que s’hagin llançat tots des d’algun balcó o que hagin acabat al fons del mar; és més senzill. Em refereixo a l’argument que han donat per justificar la seva aposta fracassada pel federalisme constitucional espanyol: «Ho havíem de provar. Havíem d’intentar entendre’ns amb els federalistes i progressistes espanyols.» Doncs bé, ja ho heu provat, igual com al llarg de la nostra dissortada història ho van provar molts altres catalans, i heu fracassat, com també van fracassar ells. Ara, podeu provar de posar la vostra mà dins una olla d’aigua bullent a veure si la sensació que noteu és agradable.

Encara sort, la vostra provatura amb els espanyols del segle XXI no ha acabat ni amb afusellaments, ni empresonaments, ni exilis, tal com van acabar experiències pretèrites del segle passat i d’abans, tan sols n’heu sortit amb la cua entre cames i amb un estatut de fireta que ara convergents, socialistes i botiflers diversos ens voldran vendre com si ens hagués tocat la loteria. I encara algun incaut se’ls creurà…Com pot ser bo per als catalans un text que es fan seu Guerra, Ibarra o Chaves?

Ara, després de tantes abraçades amb zapateros i rubalcabas, després de tantes lloances a l’Espanya d’esquerres que tant dèieu que ens estimava, després de tantes renúncies per intentar pactar un estatut constitucional, després de tantes baixades de pantalons torneu a casa fent el ploramiques perquè el poble català us consoli, però oblideu que aquest poble no us va votar perquè us convertíssiu al constitucionalisme espanyol sinó perquè tiréssiu endavant una proposta independentista i d’esquerres, no pas una proposta autonomista més. «Feu-nos confiança», dèieu; estem davant un «nou procés constituent», repetíeu; «mans netes», insistíeu, abans que us dediquéssiu a fer de cobradors del frac, encarregar estudis a la senyora i col·locar germans i familiars. Ja m’imagino el vostre pròxim lema electoral: Torneu-nos a fer confiança, que encara no hem acabat la feina…

Però bé, deixem de parlar de misèries i fem-ho de coses positives. El 22 de març es va presentar al Col·legi de Periodistes de Barcelona –el pròxim 20 d’abril es farà a Girona, a la Farinera– una iniciativa anomenada Vota lliure, vota per la independència de Catalunya (votaindependencia.org), amb l’objectiu que els ciutadans d’aquest país emetem un vot nul independentista en el referèndum de l’Estatut.

La presentació va anar acompanyada d’un acurat estudi de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB i la Diputació de Barcelona sobre l’evolució de l’opció independentista (del 1996 al 2005) en un hipotètic –per ara– referèndum d’autodeterminació, un dret que aquesta Espanya tan democràtica en què vivim ens nega, cosa que aquest estatut que diuen que hem d’aprovar no farà canviar. Doncs bé, l’estudi demostra científicament que el 2005 la diferència entre l’opció independentista i la contrària al Principat de Catalunya era tan sols del 8% a favor de la unionista, un percentatge reduït si comptem que la suma dels indiferents i dels NS/NC gairebé triplica aquesta diferència. En el treball es constata, també, que si les tendències es mantenen, el 2007 l’opció independentista i l’espanyola empatarien, i que el 2015 la secessionista tindria majoria absoluta.

Del que es tracta ara és de convertir el referèndum de l’estatut retallat en un assaig de plebiscit per la independència. La celebració d’un referèndum d’autodeterminació en un termini de temps curt ha de constar en l’agenda política, tot i que cap partit parlamentari català no ho reclami –deuen tenir massa feina amb les seves corrupteles–. Amb les dades a la mà, avui ja existiria una majoria social a favor de la independència o hi seríem a prop. Els vots nuls gairebé mai han passat de l’1%; per tant, tots els que superin aquesta xifra seran vots independentistes. El dia del referèndum de l’Estatut, doncs, ni «sí» ni «no»: independència. Castiguem Espanya amb el nostre vot.

República Catalana ha estat proclamada, al menys, en quatre ocasions, al segle XVII, per Pau Claris, al segle XIX per Estanislau Figueras i al segle XX per Francesc Macià (1931) i per Lluís Companys (1934).

Taula de continguts.Segle XVII - Proclamació de Pau Claris.
El 17 de gener de 1641 al cap d'una setmana d'haver proclamat la República Catalana, el president de la Generalitat Pau Claris es veu obligat -per poder mantenir el suport francès- a proclamar Lluís XIII de França com a rei del país (guerra dels Segadors). Davant l’alarmant penetració de l'exèrcit de Felip IV de Castella, Pau Claris proclamava al 23 de gener Lluís XIII de França com a comte de Barcelona (fins a la seva mort el 1643, després va ser-ho Lluís XIV, el Rei Sol, fins el 1652) i posava el principat de Catalunya sota la sobirania francesa.

Segle XIX: El Pacte Federal de Tortosa .
El 18 de maig de 1869 els representants dels comitès republicans-federals d’Aragó, Catalunya, València i Balears, signen el Pacte Federal de Tortosa per restaurar la Confederació Catalano-aragonesa a l´estat espanyol.Al febrer de 1873 Estanislau Figueras és elegit president de la Primera República, càrrec que va ocupar fins a juny del mateix any, en què la crisi econòmica, així com la divisió interna del seu propi partit i la proclamació de l´Estat Català, que només va poder revocar acceptant la dissolució de l'exèrcit a Catalunya, van motivar la seva substitució per Pi i Margall, i la seva fugida a França, d'on va tornar a final d'any per a intentar, sense èxit, recompondre el fragmentat Partit Federal.

Segle XX.Francesc Macià.
El 14 d'abril de 1931, després de les eleccions que van donar la majoria al seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, Francesc Macià, va proclamar la República Catalana des de l'ajuntament de Barcelona, en compliment del Pacte de Sant Sebastià (1930).Aquesta proclamació preocupà el govern espanyol, que envià en avió a Barcelona, el dia 18 d'octubre els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo, i Lluís Nicolau d'Olwer. Després de tenses converses, s'arribà a l'acord que el consell format a Barcelona havia d'actuar com a govern de la Generalitat de Catalunya.

Lluís Companys.El 6 d'octubre de 1934.
El President de la Generalitat, Lluís Companys (ERC), tornà a proclamar l'Estat Català i la República Catalana. L'intent va ser ràpidament avortat per l'exèrcit espanyol, Companys detingut i empresonat, i el govern autònom suspès.Un cop acabada la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, la Generalitat es va exiliar. El nou règim franquista reproduí la repressió de Felip V i, a més, abolí les institucions democràtiques. El seu president, Lluís Companys, defensor de la legalitat catalana, fou detingut per la Gestapo alemanya, li va ser aplicada l'extradició i el van tornar a Barcelona, on va ser jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc (1940)

Oriol Junqueres

La proposta estatutària del 30 de setembre, era bona? era el que volíem? la necessitàvem? Les respostes a aquestes preguntes són, respectivament: psssé, no i sí.
No era el que volíem, perquè nosaltres aspirem a ser un país normal i cap estatut ens serà mai prou bo. Nosaltres volem una constitució. Ni més ni menys que qualsevol estat del món. Però necessitàvem desesperadament aquella proposta del 30 de setembre, perquè moltes catalanes i molts catalans necessiten millors escoles i millors hospitals. Perquè molts dels nostres conciutadans necessiten polítiques d’habitatge i d’ocupació juvenil. Perquè molts dels nostres compatriotes necessiten prestacions socials i pensions dignes. I com que “qui espera desespera” -especialment si el que espera és justícia- necessitàvem aquella proposta estatutària, perquè ens garantia una mica més de poder polític i un finançament just, que eren indispensables per realitzar aquestes polítiques socials.

Ara, després del pacte Mas-Zapatero i després dels tràmits parlamentaris a Madrid, és possible que molts estiguem tristos, decebuts, cansats... però atès que “els cansats fan la feina”, atès que l’indispensable realisme del cervell cal acompanyar-lo amb l’optimisme del cor, atès que hem d’honorar aquells que van viure per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, perquè seguíssim el recte camí d’accés al ple domini de la terra; atès que ens van demanar que restéssim fidels per sempre més al servei d’aquest poble; atès que no podem hipotecar les generacions futures; i atès que un dia voldrem poder mirar els ulls dels nostres fills i dir-los que vam fer tot el possible: la lluita continua.

I el cert és que tenim molta sort, perquè tot aquest procés estatutari ha posat en evidència el conflicte nacional entre Catalunya i Espanya. Un conflicte que per a les classes treballadores del nostre país és, també, una causa de justícia social. I, ara, som més que mai aquells als que ja no ens alimenten molles... aquells que volem el pa sencer.La manifestació del 18 de febrer va demostrar que “res no podran contra un poble alegre, unit i combatiu”. Va demostrar que estem en disposició de construir una majoria social, que ens condueixi al nostre alliberament nacional. I, el dia que siguem una majoria social, guanyarem a les urnes allò que ens van arrabassar per la força i ens neguen per egoisme. I, aquell dia, tindrem clar que de la mateixa manera que el dret a la vida no és negociable, la independència no es demana sinó que es proclama i es defensa.

J.M.Terricabres

És ben clar a hores d’ara que el referèndum fa més por que una pedregada als partits que recolzen l’Estatut. Per què? Perquè no els agrada gens que hi pugui haver gent que -amb més o menys vots, però d’una manera significativa- els recordi que l’Estatut podia haver estat un altre, nacionalment més contundent i socialment més ambiciós.

El diari diu que la Plataforma Som una Nació -la del 18 de febrer- aviat decidirà el sentit del seu vot, que no serà positiu ni tampoc abstencionista. Molt d’acord amb aquesta primera decisió. No tinc, però, ni idea de què acabarà decidint la Plataforma. En tot cas, només li queden tres possibilitats, totes elles amb punts positius i punts negatius. Vegem-ho molt breument:

a) El “no”: és contundent i clar, però és antipàtic, en bona part perquè queda identificat amb el “no” del PP, que té un sentit ben diferent. Quan es faci el recompte de vots, aquesta diferència no es veurà enlloc, i el PP encara es pot sentir reconfortat per un resultat que tothom interpretarà com vulgui.

b) El vot nul, introduint, per exemple, a l’urna una papereta amb un lema o una consigna prèviament pactats. És un vot original i cridaner, però té una pega enorme: no és vàlid. Vull dir que, encara que n’apareguin molts a les urnes, després no apareixeran a les llistes definitives de vots, perquè allà només s’hi recompten els “vots vàlids”, és a dir, aquells que queden un cop descomptats els nuls. Aquest vot nul, doncs, pot ser molt militant i molt atractiu -perquè és un vot diferenciat-, però finalment no tindrà lectura política, perquè no apareixerà enlloc.

c) El vot en blanc: segons com sembla que no és ni carn ni peix; per a molts, en un afer decisiu com aquest, pot resultar un vot tou, poc atractiu. Jo penso, en canvi, que hi ha algun bon argument per pensar a adoptar-lo: bàsicament, és un vot de refús i de crítica, és un vot de rebuig. Per tant, no és un vot “sí”. Tampoc no és un vot “no” clàssic, sinó que podria ser el vot del “no” per convicció nacional, és a dir, del “no” desencantat amb tot el procés, desenganyat de la negociació, desitjós de tenir un Estatut en clau de sobirania i no de repetició mesella dels defectes de l’anterior Estatut. Com que normalment hi ha pocs vots en blanc, si els del “no” per convicció nacional es posessin d’acord a votar en blanc, aquest vot, que sí que compta -és vàlid- i que sí que es dóna a conèixer, podria ser un crit d’atenció molt crític tant al “sí” entusiasmat de la majoria com al “no” dels espanyolistes.

El debat s’ha d’iniciar aviat. Em sembla que seria interessant debatre la possibilitat del vot en blanc. Al final de tot, però, el que em sembla més important és que els que volen un vot de càstig i un vot de reivindicació nacional acabin votant junts, el que sigui però junts. Perquè és el gruix del vot allò que fa efecte. La dispersió, la divisió, sempre ens ha perjudicat. I en moments com aquest ens pot fer aparèixer com si els que estem en contra d’aquest Estatut només fóssim quatre gats. Seria una llàstima que ho semblés, sobretot perquè és mentida.

Josep Maria Pons Ràfols

Fragment del llibre :Democràcia,autodeterminació,independència

TEXT COMPLERT, EN PDF

Ferran Espada.

"El debat sobre la posició que ha de mantenir l’independentisme en el referèndum de l’Estatut després de l’aprovació del text en el Congrés no és exclusiu d’ERC. Un gran nombre de col·lectius lligats a diverses expressions de l’independentisme extraparlamentari o de caràcter sobiranista estudien l’articulació d’una posició conjunta, però existeix una discussió important sobre l’opció per defensar: un vot nul que no sigui contrari a l’Estatut però reclami més sobirania, o el rebuig rotund al text."

LLEGIR TEXT COMPLERT AQUÍ

Aquesta cronologia és extracte d'un llibret publicat en motiu del X Retrobament Català a Prats de Molló (diumenge 3 d'octubre de 1999).

"290 anys reclamant la restitució dels nostres drets nacionals"

LLEGIR ARTICLE COMPLERT

Article de Victor Alexandre.

"CiU, PSC i ICV estan mentint per mesquinesa política i per manca de dignitat nacional fins al punt de pretendre, amb les seves coaccions, convertir-nos a tots en còmplices d'una estafa històrica."

"però fins a quin punt es podia confiar en CiU, una força política que podent pactar amb ERC va preferir fer-ho amb aquells que encarnen els valors del franquisme i va fer dos cops president del govern espanyol un falangista com José María Aznar?"

"Aquest és l'exemple que hauria de seguir Esquerra: no deixar-se arrossegar al descrèdit de la resignació per les altres forces polítiques i mostrar-se com l'únic partit que no va mentir al poble de Catalunya en un moment clau de la seva història. Aquesta aparent fragilitat d'avui serà la seva força de demà."

ARTICLE COMPLERT

Article de Xavier Sala i Martín.

"Això vol dir que una família típica catalana de quatre membres (pare, mare i dos nens) paga cada any unes 600.000 pessetes a Madrid que mai no tornen. Que es pregunti el lector què faria amb 600.000 pessetes extres cada any..."

"Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis"

"El progrés econòmic s'aconsegueix a base de tenir una població creativa i amb ganes de treballar, d'instaurar un sistema legal que garanteixi els drets de propietat dels inversors i que incentiva les empreses a innovar i adoptar noves tecnologies, de gaudir d'un sistema educatiu que ajudi la població a ser cada cop més productiva, i de tenir un bon govern"

LLEGIR EL TEXT COMPLERT

En aquest blog intentaré recollir tots aquells textos independentistes que trobi interessants.

La dinámica serà la següent:

Posaré un petit resum de cada text i un enllaç per que podeu accedir al text complert si veieu que us interessa.

Espero que ho disfruteu i que llegiu molt!!!!